El cementiri de Valdurenque
Són tants els problemes que angoixen avui el dia a dia que dubto que existeixi el temps per a la reflexió, sense la qual no apareix la llum que assereni la fenomenologia política, ni encara menys clarifiqui l'horitzó. Quan no existeix perspectiva, ni context, la desraó fabrica estranys fantasmes. El subconscient del jo individual, o del jo col·lectiu, genera un procés de distorsió en la visualització dels esdeveniments. És això allò en què es deuria afermar l'exagerat to del cardenal Rouco en la seva homilia del funeral d'estat per Adolfo Suárez, que a gairebé tots va sorprendre pel seu tremendisme; què li succeeix a aquesta Espanya que cíclicament corrobora en les seves conductes els pitjors pressentiments? Existeixen els estereotips crònics que de tant en tant han de reaparèixer per a sorpresa dels ciutadans? Es pot governar una societat sota el temor sistemàtic de l'amenaça?
Consideracions que jo m'he fet repetidament als jardins del Museu Goya a la ciutat de Castres, al sud de França. Allí existeix un bell museu que reuneix quadres, gravats i dibuixos d'aquell Goya turmentat en el segle XIX pels disbarats de la corona d'Espanya a la qual ell havia servit amb els seus retrats de la cort de Carles IV. Per pensar certes coses, per proferir-les o fomentar-les, per situar el mirall davant la societat espanyola dels seus disbarats, o monstruoses figuracions dels seus Caprichos, o dels afusellaments, va haver de prendre el camí de l'exili, com tants altres genis. Va haver-hi un temps en què exiliar-se era el comú entre els espanyols: no era un polític de raça qui no hagués conegut aquest infortuni de la expatriació. I hi va haver un temps d'odis profunds, a partir de 1932, en què aquell camí de la intolerància va ser necessari viure'l gairebé en massa. Per alguns significava l'única alternativa a la presó o a la mort. Després de l'hecatombe de la Guerra Civil, llargues processons de fugitius van travessar la frontera, entre ells Azaña, el president, Antonio Machado, Prieto, Bosch i Gimpera, Companys, el mateix Tarradellas; milers de ciutadans que van poblar camps de concentració francesos –i després, germànics–, per a la seva desgràcia. Vides trencades, famílies desintegrades tràgicament, odis i desacords; per què aquesta cadència de la desventura sistemàtica o cíclica? És condició inexcusable destruir la convivència de temps en temps?
Escriu José Saramago a Las Pequeñas Memorias: «Sólo yo sabía, sin conciencia de saberlo, que en los ilegibles folios del destino y en los ciegos meandros del acaso había sido escrito que tendría que volver a Azinhaga para acabar de nacer», (pàg. 13). La nostra Azinhaga serà el retorn al nostre maleït ahir? Serem tan necis a la reconsideració dels mals passats, que preferirem repetir la història, per obstinar-nos a ignorar les seves lliçons?
Hi ha dos pecats de l'home immunds: la supèrbia, que trastoca els herois, com deia Homer, i la corrupció, “que no puede quedar escondida... que desparrama el olor de ese encerramiento consigo mismo: huele mal. Sí, la corrupción tiene olor a podrido» (papa Francesc, a Corrupción y Pecado, pàg. 34). Avui, d'ambdós mals som testimonis a la nostra societat. Ceguesa i pobresa. Les conseqüències les vaig tornar a veure l'altre dia en la meva visita al cementiri de Valdurenque, poblet a l'ombra de Castres. La majoria de les tombes tenien cognoms catalans i espanyols. Eren les fites del final d'aquest drama estúpid de les Espanyes irredemptes, dels odis i les cegueres pertinaces, de tants milers de dolorosos testimonis, alguns els vaig recollir a París, Mèxic, Castres i Albi. A l'acomiadar-me de la tomba de la meva entranyable Ramona, vaig resar a Déu perquè mai més torni a repetir-se el drama dels nens espanyols que van perdre el seu destí, com aquella nit al Conservatori de Moscou, on vaig trobar desenes d'aquells nens de la guerra. Reflexió, molta reflexió.