L'apunt
I ara, què?
Suposo que a ningú de vostès els va sorprendre el resultat aquest del festival de la democràcia que es va celebrar dimarts a la tarda a Madrid. Els diaris vam dedicar moltes pàgines a explicar-lo per allò del moment històric, no perquè el que va passar fos notícia. Sí: notícia hauria estat que el senyor Rajoy i el senyor Rubalcaba haguessin reconegut que els catalans tenim raó quan demanem de celebrar un referèndum consultiu, o que s'haguessin avingut a alguna negociació sobre com s'hauria de fer, el sentit de la pregunta, i que hi haguessin afegit que l'Estat utilitzaria tots els recursos no per difamar i embrutar qui pensa diferent, sinó per convèncer els catalans dels grans avantatges de romandre annexionats a Espanya, ehem.
Però la història no va anar així. El PSOE (PSC inclòs), el PP i el partit de Rosa Díez van barrar el pas a la voluntat pacífica i democràtica dels catalans. Van dir que no. I així, entre nosaltres, és el primer cop que veig que qui es passa el dia dient que no a tot insinuï, alhora i de manera evanescent, que està disposat a negociar. No, perdoni. La negociació exigeix cessions per les dues bandes. A Catalunya ho tenim fàcil, perquè ja hi estem acostumats. Però, i Espanya? Què cediria Espanya? Res. Espanya dóna lliçons de democràcia, que és el govern de la majoria. Oblida que la democràcia també és el respecte a la minoria.
I ara, què? A Espanya es deuen pensar que els catalans es conformaran, perquè tot això de la independència és una rebequeria. Que ja se'ns passarà. I si no, a aguantar-se, que Catalunya és Espanya, la nació més vella d'Europa.
De tot el que vaig sentir dimarts, el millor va ser allò que la sobirania rau en el poble espanyol. Perfecte. Només cal que qui ho va dir tan abrandadament vagi a la senyora Merkel i li ho digui. I que ja s'ha acabat fer sacrificis. A veure què li respon.