Keep calm
Català però simpàtic
L'escriptor i periodista Daniel Vázquez Sallés, que ha viscut a Madrid durant molts anys, fa un diagnòstic lúcid i alhora demolidor del que passa a la capital de l'Estat. En un acte dijous a Òmnium Cultural, el fill de Manuel Vázquez Montalbán ho va resumir en tres veritats eixordadores. La primera: que allà la majoria de la població s'informa exclusivament a través de mitjans de comunicació que traspuen catalanofòbia. La segona: que l'esquerra intel·lectual espanyola ens ha abandonat. I la tercera i més dolorosa: que la majoria dels catalans que viuen a Madrid i hi tenen càrrecs de responsabilitat s'avergonyeixen de ser catalans, i es justifiquen amb frases com “soy catalán pero simpático”.
Que no podíem comptar amb la intel·lectualitat progressista espanyola, ja ho vam descobrir durant el debat de l'Estatut l'any 2006; els intel·lectuals del regne han preferit defensar el valor de la unitat d'Espanya abans que el valor de la democràcia que permet que els ciutadans s'expressin a les urnes. Amb comptadíssimes excepcions és així i sembla que no hi ha res a fer.
Però el que de debò fa mal del que explica Daniel Vázquez és aquest abandó dels intel·lectuals catalans que viuen a Madrid. No només intel·lectuals sinó també empresaris –i representants d'empresaris–, responsables d'equipaments culturals i artístics, directius d'organitzacions. Homes i dones catalans que, en lloc d'aprofitar el seu lloc privilegiat en les estructures jeràrquiques de l'Estat per fer pedagogia, diluir l'odi cap als catalans, explicar amb serenor i arguments què volem i per què, s'han dedicat en canvi a amagar la seva condició de catalans, a buscar l'escalf dels madrilenys –“oye, no pareces catalán”– i a desmarcar-se del procés que viu el país.
És clar que, si haguessin exercit de catalans sense amagar-se'n, potser mai no haurien arribat on són. Manar a Madrid té un preu.