Els temps estan canviant? (i III)
No hem après les lliçons de la crisi que va començar el 2008 i que encara dura, marcada per un atur insuportable i un endeutament difícil de pair. Tot ho indica. Les desigualtats econòmiques s'han incrementat, després d'un llarg període de reducció entre les rendes més altes i les més baixes. El resultat és que es manté una plutocràcia –el govern dels que més tenen–, subratllat per l'aparició d'empreses que cada cop són més grans per a reduir costos de producció. L'estat del benestar es manté, agafat amb pinces, ja que en el cas de Catalunya ens trobem amb una immigració, que hem d'assumir, i que no s'ha donat relativament en cap altra zona de l'Estat o fins i tot europea. La recuperació econòmica, que arribarà, no reduirà gaire l'atur, ja que donarà feina als més qualificats, però no als qui no tinguin coneixements específics.
Els temps estan canviant, amb paraules de Bob Dylan, però molt lentament, com deia la setmana passada. Pensant en Catalunya hem de procurar que canviï la gent, abans que res. En primer terme, hem de guanyar en sensibilitat democràtica. Val tant el vot del Sr. Botín, president del grup Santander, com el del noi o noia que acaba de fer 18 anys. És segur que el Sr. Botín i la gent com ell aniran a votar, però si hi ha un 30% o un 40% d'electors que es queden a casa estem donant més força al seu vot que al de la resta.
No sóc econòmicament correcte quan dic que la situació milloraria si fóssim més bones persones. El Sr. Botín no deu ser una mala persona, però és evident que entre ell i la mare Teresa de Calcuta hi ha anys llum de distància. Quan parlem d'incorporar valors a la nostra conducta econòmica estem parlant del que demano, sense exigir l'esperit de sacrifici de la mare Teresa. Ètica, valor i bondat humana són termes similars.
Ara entro en un terreny més delicat. Tots els catalans, començant per mi, som una mica anarquistes, volem llibertat i les traves mínimes. Els historiadors sabem que va ser l'anarquisme i no el comunisme el que va arrelar a casa nostra. En el moviment anarquista no violent hi ha figures com la de Salvador Seguí –el Noi del Sucre–, assassinat el 1923, molt estimables. En moments com els actuals, de gran importància històrica, rebrota d'una manera o altra el moviment anàrquic, aquell que es desentén dels partits polítics i busca un camí propi, net, pur, lluny dels tripijocs de la política. Ho entenc molt bé, ja que penso que si anem al cel, un cop morts, el règim en el qual existirem serà anàrquic en el sentit més positiu que pot tenir la paraula, igualitari, i en el qual estigui prohibit prohibir, ja que sabrem molt bé el que es pot fer.
Tot i entendre el sentiment anàrquic, crec que si volem canviar els temps, hem de mantenir una forta cohesió social. Hem de millorar les normes de la democràcia al mateix temps que ens millorem a nosaltres mateixos. Els polítics, en definitiva, ens representen a nosaltres, i si tenim coneixements i sensibilitat democràtica escollirem els millors. Si són dolents, la culpa és o de la nostra ignorància o del fet que no hem votat.
Els temps sempre han d'estar canviant, ja que sempre tenim possibilitats de millorar. I fins ara ho hem anat fent, com ens diu
la història. Però molt lentament i alternant passes endavant i endarrere. Ara en podríem fer una endavant.
