Nacionalitat i independència

La con­trovèrsia entorn dels efec­tes d'una even­tual Cata­lu­nya inde­pen­dent ha tor­nat a enfron­tar els dictàmens del Con­sell per a la Tran­sició amb les decla­ra­ci­ons de mem­bres de la Unió Euro­pea sobre la con­dició d'estat ter­cer i, per tant exclòs de l'orga­nit­zació, que tin­dria Cata­lu­nya en tal supòsit. A banda d'adme­tre implícita­ment que la inde­pendència de Cata­lu­nya és pos­si­ble, la tesi euro­pea s'ali­nea en el grup de les que pre­te­nen pale­sar-ne les con­seqüències nega­ti­ves, sense parar atenció (com tam­poc es sol fer de l 'altra banda) que res sol ser de franc, perquè tot té quasi sem­pre dues cares.

La Unió no ha vis­cut mai un cas de divisió d'un estat mem­bre. Ima­gi­nem per un moment (que tam­poc és evi­dent) que l'Estat espa­nyol, ara sense una part, es queda aquesta con­dició. Podria sols pel fet que l'altra part no té aquest nom? Renun­ciar al nom té com a càstig dei­xar de ser estat mem­bre? I la seva població, que té la naci­o­na­li­tat espa­nyola de forma ori­ginària, ¿per­dria aquesta quan no l'han per­dut tots els que han anat a resi­dir a altres països? Si no l'hem negada a Manuel Valls ni a l'alcal­dessa de París, Hidalgo, ¿la nega­rem a qui de Cata­lu­nya vul­gui també man­te­nir aquesta doble con­dició?

La doble naci­o­na­li­tat és una pos­si­bi­li­tat prac­ti­cada per Espa­nya i demos­tra­ria una gran mes­qui­nesa que volgués con­ti­nuar essent-ho sense una part del seu ter­ri­tori, si negués la seva con­dició a tots els que fins a la inde­pendència havia afir­mat espa­nyols. Perquè junt amb la mino­ria que sem­pre ha estat inde­pen­den­tista i que de cap manera vol­dria ser espa­nyola, hi ha una munió de gent que ha fet fora d'Espa­nya la intran­sigència i la falta de res­pecte d'una forma de fer política i de prac­ti­car l'eco­no­mia, i molt pro­ba­ble­ment, si és pos­si­ble, en el fons no vol­drien dei­xar de tenir una doble con­dició, perquè no són incom­pa­ti­bles, i, podríem afe­gir, la millor manera que no ho siguin al final d'aquest camí sem­bla ser la inde­pendència.

D'aquesta manera aca­ba­ria essent irònica­ment més fàcil la con­vivència com a bons veïns. Ha hagut de ser el país més cen­tra­lista i naci­o­na­lista, França, el que ens per­metés veure una llum que con­sells nos­trats, minis­tres alte­rats i buròcra­tes euro­peus ins­ti­gats a ser de part no han estat capaços de donar: tot és pos­si­ble en aquest final de cicle; com en aquell final de l'imperi en què es va con­ce­dir la lla­ti­ni­tat a tot­hom, ara també s'esmi­co­len vells con­cep­tes; s'aca­ben els estats com els hem con­ce­but, també a Cata­lu­nya això costa de veure (per això, i perquè s'enten­gui, es parla d'“estruc­tu­res d'estat”); però si de veri­tat es vol arri­bar a una Unió on la par­ti­ci­pació de la ciu­ta­da­nia en les deci­si­ons trans­cen­den­tals gua­nyi ter­reny, és abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble que els vells estats nació des­a­pa­re­guin, i res millor que aquesta demo­lició con­tro­lada que supo­sen les noves iden­ti­tats locals, les naci­ons de pro­xi­mi­tat, tan pro­pe­res a l'Europa de les regi­ons que van pre­co­nit­zar uns, com a l'Europa de les metròpolis que defen­sa­ren altres. Una Europa on fos pos­si­ble que una única naci­o­na­li­tat euro­pea no deixés fora ningú. Ja que sem­bla inver­sem­blant que dei­xin d'exis­tir les diferències de classe en una eco­no­mia de mer­cat com l'occi­den­tal, que com a mínim s'eli­mi­nes­sin aques­tes diferències de pertànyer a aquest o a l'altre país. Perquè tota aquesta gent que ens diem euro­peus, fins ara no ho hem estat gaire, jus­ta­ment perquè enfront de la ciu­ta­da­nia euro­pea ha pesat més la sobi­ra­nia dels estats. Pesa tant que comis­sa­ris, par­la­men­ta­ris, exe­cu­tius euro­peus asse­gu­ren amb menys rubor que rigor, que els ciu­ta­dans de la Unió que viuen a Cata­lu­nya dei­xa­rien de ser-ho si no fos­sin d'Espa­nya.