Faularalisme

Aquell dissabte el PSOE va debatre i aprovar finalment el contingut de reforma federal. Els barons van anar arribant cofois. Encara més, quan Alfredo Pérez Rubalcaba va proclamar als quatre vents que en la nova Constitució Catalunya seria considerada una nació amb capacitat, ara sí, de convocar referèndums es va sentir un “Ole!”. Era una entusiasta Susana Díaz que, avançant-se a la resta dels seus companys, va aixecar-se per aplaudir dempeus la proposta. “Y que tengan el concierto económico, como los vascos!”, es va sentir dir a un eufòric Tomás Gómez, líder dels socialistes madrilenys. Elena Valenciano anava prenent nota d'aquestes propostes federals per després traslladar la llista a Soraya Sáenz de Santamaría: ja saben que per tirar endavant la reforma calia el vot, com a mínim, del PP i el PSOE. Quan la vicepresidenta del govern espanyol va rebre Valenciano a La Moncloa va agafar la llista i va retreure-li: “Pero Elena, cómo te olvidas de blindar la lengua vehicular en la escuela? Anda, trae, que ya lo apunto yo.” I així va ser com la número 2 de Rajoy va agafar el paper i hi va afegir que Catalunya havia de tenir l'última paraula en educació sense possibilitat que Madrid fiqués el nas en com ensenyar les assignatures. I res, allò es va pactar en un sol mes, es va votar a favor a Congrés i Senat, i les Corts es van dissoldre perquè per aprovar la nova Constitució calia fer unes noves eleccions. La campanya va ser una bassa d'oli: a Múrcia, a Valladolid i a Logronyo el PP i el PSOE van rebre mostres d'entusiasme sobre aquella nova Carta Magna que, per fi, resoldria l'encaix de Catalunya a Espanya. Tal com estava previst, PP i PSOE van tornar a sumar els dos terços de la cambra ja que UPyD, molt elegant, va preferir no obtenir rèdits electorals d'aquesta entesa. Es va tornar a aprovar la Constitució a Congrés i Senat i després ja només va quedar el senzill tràmit de fer un referèndum a tot l'Estat: tot plegat va ser bufar i fer ampolles.