Manaies i legionaris

Espanya és un Estat constitucionalment aconfessional? Així ho proclamen els graduats en llei de lleis. N'hi ha per dubtar-ne. A la residència d'oficials que hi ha a la Diagonal de Barcelona, per exemple, els va costar moltes hores acatar el dol que el govern de Rajoy havia decretat per la mort d'Adolfo Suárez, i fixar la bandera a mig pal. Per contra, els tres dies sants que celebren la mort de Jesús l'han servat escrupolosament, el dol, amb la bandera acotada. Durant la Setmana Santa o el Corpus, administracions i exèrcit han fet de fidel infanteria de l'Església durant dècades, i encara en fan. Es poden entendre els manaies de Tarragona o els armats de Mataró en les processons. La tropa romana va acompanyar Jesús per tot el camí del Calvari. Es pot entendre que legionaris o infanteria espanyola acompanyin els passos a ritme de tambor marcial a tot arreu? A Espanya la separació de poders és una fal·làcia i el distanciament necessari entre l'estament militar i les cerimònies catòliques és una il·lusió. Arran també de la mort d'Adolfo Suárez algun comentarista de l'actualitat s'exclamava al cel santament indignat perquè el funeral oficial –no el familiar– havia estat catòlic. Criatura! Hi ha separacions que a Espanya no acaben mai de separar-se. Els manaies i els armats són un toc històric necessari, els legionaris de Badia són un anacronisme cruel. Que ens refrega per la cara la negror més agra de la nostra història recent. La baioneta no es resigna a deixar sola la creu.