Calleu, sisplau!

Amb veu de gavina de néta sorprenent, la resposta: “Abans, calla tu!” Al fons, la veu del poeta: “Valdria més callar, que tots calléssim.” Ho dic capbussat en una Setmana Catalana, que té lloc a Madrid, on retem homenatge tant a Manuel Vázquez Montalbán com al professor Martí de Riquer, a la sardana al Centre Català... i al vermut de Reus. Actes a favor de la paraula i de les melodies, i dels fragments de memòria, que traginen. Paraules que pretenen ser terapèutiques, en el desig de reconstrucció “d'una pàtria tan petita que la voldria completa”. Tot i que ens creiem immunitzats, són massa els brams que ens eixorden i que ens atabalen... que perboquen bajanades, befes, insults sempre, això sí, en nom de la (sagrada) Constitució i de l'inequívoc (¿?) amor a la pàtria. Per part d'uns il·lustres i excel·lentíssims protagonistes que mai no han condemnat la violació criminal contra la legalitat republicana, per part dels que s'autoproclamaven com a nacionales. No és paradoxal que ells i els seus hereus neguin el dret al substantiu nació als que tenen més legitimitat que no pas ells per ostentar-lo? Que consti que sóc dels que creuen que el dia a dia, al Madrid gran, que va molt més enllà del Centre prou ben maquillat, té ben poc a veure amb les males llets encadenades per un seguit de mitjans de comunicació i per les declaracions erràtiques. En temps de pobresa creixent, i cada cop més carregada d'angúnies, individuals i familiars, tinc la impressió que els poders de majoria absoluta, sempre amb la benedicció papal i cardenalícia –ai, i tant que n'esperaven alguns del nou papa de Roma!–, fan un ús pervers d'aspiracions legítimes de pobles amb molta història, per tapar el nyap que cometen amb els neguits, que corquen i que neguitegen, de tanta i tanta gent, sense gabinet de premsa que tradueixi la gravetat de la seva situació. Quan, avui fa 40 anys, tenia lloc a Portugal la revolució dels clavells –i nosaltres encara érem fills forçats del franquisme–, ens emocionava sentir Grandola, vila morena. Les coses, al país de Pessoa, tampoc no han anat tan bé. L'amor, però, també necessita estímuls.