Afecte policial

Dues revelacions d'una tacada. Va ser ahir. D'una banda, en la declaració davant del magistrat que segueix el cas de les fotografies dels 35 jutges “sobiranistes” que va publicar el pretès diari La Razón, dos agents de la brigada d'informació de la Policía Nacional van reconèixer que van actuar “per ordre d'un superior”. Però aquest superior no va demanar les fotografies del DNI per festejar el seu diari de capçalera, sinó que va encarregar-los l'elaboració “d'un informe”. És a dir, hi ha comandaments de la Policía Nacional que demanen investigar conductes no delictives. I després encara diuen que el peix és car i que els cossos de seguretat de l'Estat no es dediquen a espiar sediciosos catalans. De l'altra, el director general de la mateixa Policía, Ignacio Cusidó, va comparèixer al Congrés dels Diputats i va contestar al diputat Joan Sardà proclamant: “No hi ha en la policia odi als catalans. A l'inrevés, hi ha molt afecte.” Per la boca mor el rap. Si hi ha “afecte”, per què es dediquen a elaborar informes contra els que no pensen com ells? La història encara és més bèstia. La policia no ha de sentir “afecte” per ningú. I encara menys per cap col·lectiu. Aquest “afecte” put a paternal, a colonial. És com el dels soldats britànics que afirmaven no sentir odi contra els indis, sinó “molta estima”. Pobrets negrets. Se'l poden exactament estalviar. Només convindria que tractessin els catalans com a contribuents que els asseguren el sou de cada mes. Amb respecte i temor de llei.