País estrany

El nostre és un país ben estrany. D'una banda, els enemics del procés sobiranista ens expliquen que a Catalunya la fractura social ja és un fet, i que als cosins, als oncles i a les cunyades els és impossible compartir taula ni en els dies més assenyalats sense que esclati el conflicte. I aquests mateixos personatges ens il·lustren sobre l'atmosfera asfixiant que han de patir els no independentistes a causa de l'opressió dels totalitaris (els independentistes, és clar), que els fan la vida impossible a l'institut, a la fàbrica, a la perruqueria o, fins i tot, en els trajectes en metro o autobús.

Però el més curiós del cas és que aquests individus –que no es cansen de separar la població pels seus cognoms, pel seu origen o per la seva llengua, i que tenen els nassos de reivindicar la sang com a factor d'unitat– es presenten cada dos per tres a casa nostra i no pateixen cap de les vexacions que expliquen. Res de res. L'últim exemple el tenim aquest Sant Jordi, amb desenes de milers de persones als carrers de Barcelona. Persones que, cap d'elles, no van insultar, escopir, esgarrapar o mossegar ni la demòcrata Rosa Díez, ni el transparent Pedro J. Ramírez ni la solidària Soraya Sáenz de Santamaría mentre signaven llibres o repartien roses.

Mireu si som un país estrany que tenim dins del nostre espectre polític un partit que es diu d'esquerres, el PSC de Navarro, que castiga militants que van a actes d'altres grups d'esquerres. Però aquest mateix partit envia dirigents a compartir copa de cava o butaca amb Llanos de Luna, Sánchez-Camacho o Albert Rivera. I també, per cert, amb el representant de Vox, el tal Santiago Abascal, un paio amb una ideologia més ultramundana que Queipo de Llano i Millán Astray junts. Això va succeir a l'interior del barceloní Teatre Victòria el passat 23 d'abril. I a fora, per cert, no hi havia cap massa enfurismada de nacionalistes totalitaris intransigents. A fora només hi havia indiferència.