Violència irrespirable

La mala notícia és que l'aparell d'intoxicació de l'unionisme ha pitjat l'accelerador amb l'objectiu d'instal·lar una sensació de conflicte, de crispació i de violència a Catalunya. La bona notícia és que els catalans no mosseguem l'ham. És possible que a la resta de l'estat comprin la versió que ara s'intenta vendre, però no ens ha de preocupar. De fet, és el que s'ha fet sempre: escampar la imatge d'una Catalunya garrepa, insolidària, integrista. Aquesta és una batalla perduda. A Espanya ha quallat una fotografia distorsionada. Ara, però, del que ens hem d'ocupar és d'evitar caure en el parany a casa nostra. Tenim la sort que la realitat desmenteix cada dia aquesta versió. No
hi ha violència ni crispació per enlloc, ni al carrer, ni a les taules familiars, ni a les comunions. De fet, aquesta realitat és la que més enfurisma els unionistes radicals. Ho vaig veure de primera mà a l'esmorzar de Sant Jordi que l'hotel Regina ofereix als escriptors. Vaig veure la Rosa Díez passejant-se per allà enmig d'una absoluta indiferència. Més tard vaig tornar a creuar-me-la Rambles avall. La mateixa actitud per part de tothom:
ni cas, la gent li passava pel costat ignorant-la olímpicament. Quan ella somreia i saludava, li tornaven la salutació i continuaven caminant. Suposo que ella hagués volgut trobar-se amb algun insult, alguna imprecació, però no se'n va sortir. Això sí, en tornar a Madrid, va destacar l'ambient de violència irrespirable que hi ha a Catalunya.