L'orella de Navarro

Fóra bo saber qui furga l'orella al líder del PSC. Això no vol dir que Pere Navarro no sigui el responsable dels seus actes. L'és. Això vol dir que tots els líders polítics tenen un equip humà que els desbrossen els marges i que els aconsellen en moments complicats. La influència dels homes del primer secretari explicaria els canvis de rasant de Navarro. Quan va ser agredit a la porta de la seu de Terrassa per una feligresa no va voler anar més enllà. Ni va fotografiar amb el mòbil l'agressora, ni va voler donar més importància al fet. Però ben segur algú li va fer veure l'error de la decisió i el profit polític que en podria traure. L'endemà a Barcelona i Madrid el líder del PSC es va passar tot el matí de gira radiofònica i televisiva, i va anar apujant la temperatura de l'incident, fins a convertir-se en un màrtir de la “tensió” que genera el sobiranisme rampant. Finalment, aconsellat per gent més sensata, va enviar una carta als militants del PSC on no apuntava contra ningú. Diuen que un dels homes que més pesen ara sobre l'ànim del primer secretari del PSC és Joan Rangel, que es va passar les hores següents a l'agressió tirant llenya al foc. Rangel va representar també Navarro i el seu partit en la primera festeta de Societat Civil Catalana. Com anell al dit va venir l'encàrrec a aquell que va saber compaginar durant set anys el càrrec de delegat del govern espanyol a Catalunya i el de secretari de política institucional del PSC. Doblet contradictori? Ara s'ha vist que no.