Quanta transparència?
Els ciutadans exigim transparència a les institucions. Desitgem saber com es gasten els recursos, com es distribueixen les funcions, qui fa què; volem que els responsables públics rendeixin comptes. Aquesta set de transparència, tan manifesta en la ciutadania, cal que es tradueixi en lleis que realment vetllin per un control de la gestió dels recursos públics i per una delimitació de les competències executives. La transparència, però, no s'exigeix només a les institucions públiques, les que sostenim amb els nostres impostos, és a dir, amb el nostre treball, sinó que també s'estén a les organitzacions privades, a les organitzacions no governamentals i a les institucions religioses.
La qüestió no és menor i exigeix una resposta per part dels responsables i dels qui governen les institucions. Hi ha en joc, ni més ni menys, que la credibilitat de les institucions. Si opten per una política de l'ocultació i del secretisme, perdran la poca confiança que encara generen en la societat i, a més a més, per algun interstici digital, algun internauta espavilat mostrarà els secrets al món i, aleshores, haurà perdut tota la seva credibilitat.
El desig de transparència, però, fa néixer una altra pregunta: ¿quanta transparència estem disposats a suportar? O dit d'una altra manera: ¿quanta transparència pot digerir l'estómac social? ¿Hi ha prou maduresa social per mirar rostre a rostre la veritat i no desfer-se en la indignació?
A mesura que tinguem més coneixement de com funcionen les institucions per dins, de les seves males pràctiques i tripijocs, es pot desencadenar una gran crisi de confiança envers elles. Alguns pensen, equivocament, que, en l'actualitat hi ha més corrupció que mai en el món de la política, de les entitats financeres, de la universitat i dels sindicats, però no s'adonen que vertaderament la diferència entre el present i el passat no rau en els nivells de corrupció, sinó en la transparència. Hi ha episodis històrics, perfectament documentats, de manifesta corrupció, però la ciutadania la desconeixia o, senzillament, s'ha sabut molt després.
Avui coneixem el que abans ignoràvem; avui sabem com és la cuina de moltes institucions públiques i privades, perquè en la societat de la transparència, bella expressió del filòsof coreà Han, tot s'acaba sabent. Això, naturalment, no tranquil·litza ningú. El fet que la corrupció persisteixi al llarg de la història no és una bona notícia, però el fet de tenir un coneixement transparent del que passa és una excel·lent notícia, perquè ens fa prendre consciència d'on som i del que hem de fer. Ja no hi ha màscares. El que semblava sòlid és líquid i el que semblava pur i immaculat, està tacat. Enfront d'això ens correspon prendre mesures adequades que permetin limitar les males pràctiques i desenvolupar i estendre les bones pràctiques.
L'exercici de la transparència obliga moltes organitzacions a fer els deures, a canviar inèrcies i models d'actuació, a depurar males pràctiques. Les qui opten per aquesta via seran creïbles, generaran confiança i fidelitzaran els seus destinataris, però les qui s'obstinin a amagar els draps bruts o bé rentar-los a la cuina, estan ben equivocades, perquè en la societat de la transparència, tot s'acaba sabent. En la cuina hi ha micròfons i càmeres. Està al mig del món.
Els ciutadans exigim que totes les institucions siguin transparents, però hem d'estar preparats per assumir aquesta transparència. Enfront de l'escàndol no s'hi val, tan sols, la indignació i el fàstic, sinó que cal també tenir l'audàcia per potenciar canvis i estratègies per millorar les pràctiques i purgar, de veritat, les organitzacions. Hi ha en joc el futur.
