Informatius

Ted Turner va ser creador d'un nou format televisiu dedicat les 24 hores del dia només a notícies (CNN) i va revolucionar els mitjans informatius, sobretot a partir de la retransmissió en directe de la guerra del Golf. A Canes, i aleshores casat amb Jane Fonda, va compartir taula amb un alt directiu d'una empresa publicitària, a qui va fer aquest deliciós comentari arran de la veneració d'aquell jove (que va tenir l'amabilitat de passar-me'l a mi): “Jo no faig informació, jo explico notícies.” Meravellós i diabòlic, havia donat una altra volta de caragol al gènere més clàssic de la televisió introduint un element tan senzill com vell: el relat. A partir d'aquí, els imitadors han proliferat.

Els informatius són l'estendard d'una televisió, al seu entorn es congrien les màximes audiències (o ho haurien de fer si la cadena va bé) i lluiten amb el share de la competència per ensenyar múscul i captar més publicitat. Però els informatius estan lligats a un codi deontològic professional del qual moltes vegades fan cas omís. Aquí cal diferenciar entre mitjans públics i privats, una televisió pública que paguem tots (bé, l'altra també, perquè és una concessió d'espai radioelèctric que els proporciona l'Estat previ pagament). Els efectes especials, per exemple. És lògic que, en començar, el logotip vagi destacat amb una sintonia justament per atreure l'atenció de l'espectador: ara, el que ha passat d'important avui. El que és del tot inversemblant és que comencin amb una eixordadora música de la fi del món per explicar que hi ha un incendi a Austràlia, o una fanfàrria incommensurable en què uns moros i cristians d'Alcoi es passegen per totes les successives emissions de manera que si mai hi vaig i me'ls trobo els convidaré i tot de tant que els conec.

Aquest és el model de T5 (que els dóna bons resultats). Les persones, fartes de crisi i males notícies, ens sentim més reconfortades si comencem veient cadàvers amb mantes isotèrmiques escampats per la carretera encara bruta de sang? Com aquell qui diu: “Mira, aquests estan pitjor que jo.” Serien els informatius de la majoria silenciosa?

Antena 3, del Sr. Lara, amic i deutor de l'actual govern, ha triat un model dinamitzat i modern. Els conductors estan drets davant enormes pantalles que de cop agafen tot el protagonisme per narrar sense escatimar recursos tècnics que ara les coses comencen a anar més bé i, per tant, aboquen imatges de platges de Benidorm i Galícia curulles de gent que es foten també unes sardines enfilades en una canya entaforats en guinguetes amb cadires de plàstic (incomprensiblement, això no deprimeix ningú).

Privades més modestes com 8TV han de fer una aposta arriscada per la gran diferència de recursos i opten pel seu propi star system d'opinadors en què la diva Cuní regna sota la mirada dòcil i displicent fins i tot dels que en altres cadenes blasmaven d'ell com si fos un Anticrist baixat a la Terra.

TV3 des de sempre s'ha caracteritzat per una aposta decidida i abrandada pels informatius de qualitat; contra tots i en tots els temps (també amb molts defectes), però va ser la primera a tenir un arxiu com cal, professional i eina de futur, el primer canal 24 hores, jugar-se el pressupost (sempre escàs) per cobrir o no uns determinats esdeveniments i donar una mirada propera, entenedora, més detallada.

El que no puc entendre de cap manera és aquest efecte mimesi pel qual han fet aixecar els presentadors darrere de la taula sense cap motiu, tret que no sigui per emular els antics dependents de cotilleries –“Que té mitjons de fil d'Escòcia, si us plau?”–. Se'ls veu tan ridículs, com titelles, talment com nens a qui es demanen els deures i ells tremolen per por de no haver-los fet bé.

S'hi ha colat un Santiago Rusiñol sorneguer i els ha castigat darrere del taulell per si pretenien ser alguna cosa més a la vida? Si us plau, són els informatius.