Tinc dret a estar crispat

L'agressió denunciada pel primer secretari del PSC, Pere Navarro, atribuïda pel dirigent socialista al clima de crispació per la reivindicació majoritària a Catalunya d'una consulta per decidir l'estatus polític del nostre país, ha generat, a més de les lògiques condemnes generalitzades de l'agressió, una polèmica sobre si a Catalunya existeix tal crispació o no. Des del meu punt de vista, un debat erroni. Al meu entendre no crec que com a societat se'ns hagi de forçar a demostrar que no existeix la crispació. És l'estat natural que una majoria de catalans és lògic que pateixin. La qual cosa no té res a veure amb agredir a ningú. Que Navarro hagi estat colpejat no em pot limitar el meu dret a crispar-me dels nervis (és l'accepció del diccionari) pel fet que no em deixin exercir el meu dret a votar el futur del meu país i a sobre la senyora De Cospedal digui que els feixistes som nosaltres. Que l'AVE arribi a Barcelona amb un quart de segle de retard i suposadament amb un cost de sis milions d'euros de més que algú s'ha quedat em crispa bastant. Que un sol company del meu fill pugui imposar a tota la classe el model lingüístic en què se'ls ensenya és força crispador. Seria de pedra si no em crispés veure com a la meva dona, amigues, nebodes, i dones totes, se'ls vol furtar el dret a decidir la seva maternitat. A qui no el crispa que els impostos dels catalans es destinin a pagar palaus reials, ministeris i coberteries de plata d'ambaixades que no ens representen mentre Catalunya fa aigües pertot arreu? No crispa la impunitat amb què el senyor Millet afronta el robatori del segle? La llista és variada i extensa. Per molt condemnable que fos l'agressió que va patir el senyor Navarro, és intolerable que davant tanta espoliació de drets em vulguin suprimir l'únic que em queda: el de crispar-me a gust. Em sembla simplement una maniobra política barroera per fer-nos passar per xais i fer el paper de cornuts i a sobre pagar el beure. Doncs que quedi clar, jo sí que estic crispat.