Ells, els valencians

Ha estat Raimon qui ha situat en el centre de l'atenció pública una reflexió fins ara gairebé inèdita. En dues entrevistes publicades o difoses arran de la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el cantant de Xàtiva ha tornat a expressar l'arrelament del seu dubte. Afirma Raimon que no acaba de veure clares les bondats de la independència aplicada a la Catalunya estricta. I comenta també que potser les conseqüències polítiques que se'n derivarien podrien tenir repercussions indesitjades al País Valencià.

Com a valencià que és, té tot el dret a veure-ho d'aquesta manera. Més encara, com a valencià conscient que és, té l'obligació moral de sospesar-ho. És una variant, aquesta, que, per desgràcia, no es té gaire en compte des del Principat. El catalanisme del nord del riu de la Sénia ha abdicat majoritàriament de la integritat nacional que insinuaven Enric Prat de la Riba i Jaume Vicenç Vives en diferents moments històrics, i que tan explícitament bé va ordenar Joan Fuster. Els “catalans”, senzillament, no veuen com a tals els “valencians”. No és estrany, perquè, majoritàriament, els valencians no se'n senten ni se'n proclamen. Encara més, rebutgen obertament aquesta manera, la catalana, de ser valencians, encara que reconeguin que parlen català i que s'inscriguin dins la cultura catalana.

Moltíssims “catalans”, també molts catalanistes, veuen els “valencians” com un problema que se'ls escapa, prescindible. No entenen per què són com són, i encara menys per què voten com voten. N'hi ha que pensen d'una altra manera. N'hi ha que senten els valencians com uns compatriotes, com una peça més del seu projecte nacional. Són una minoria. I encara més, sovint aquesta minoria professa només la proclama patriòtica superficial o, pitjor encara, acaba perpetrant una agitació nacional contraproduent. Cinquanta anys després de la publicació de Nosaltres, els valencians no s'hi ha avançat gaire, en els aclariments nacionals que assenyalava Joan Fuster. Les responsabilitats, si n'hi ha, estan molt repartides. En tot cas, l'anticatalanisme que la dreta valenciana va escampar des de mitjan anys setanta ha acabat dissuadint el catalanista més decidit del nord del riu de la Sénia.

El valencianisme polític –matisadament “catalanista”– fins fa ben poc havia estat un fracàs. El “catalanisme” havia pres cos i alçada en el món cultural, en l'universitari, en alguns, escassos, àmbits socials. Però havia descarrilat en el gran front polític. Els partits que al País Valencià s'havien presentat com a representants d'una sensibilitat nacional diferent de l'espanyola –que és la majoritària– s'havien estavellat a les urnes una vegada i una altra. Ara això ha canviat. Tant, que l'augment d'intenció de vot a Compromís i a Esquerra Unida que revelen les enquestes sorprèn. Per primera vegada en la història, la presència d'aquest “valencianisme” es constata, sòlida, arreu del territori valencià, incloent-hi les grans ciutats i fins i tot les comarques castellanoparlants.

És temps d'esperança, de canvi previsible i de dignitat recuperada. Per tant, és ben lògic –i d'agrair– que Raimon es pregunti quin impacte pot tenir el procés sobiranista de Catalunya en el procés de recuperació nacional del País Valencià. Podria arribar a generar, de manera involuntària, una reacció poc o molt negativa. De fet, el Partit Popular ha recuperat el discurs anticatalanista ara que veu com ha fracassat el seu model polític i en previsió d'un gran càstig electoral. Ara, atenció amb les reflexions. Si Fuster hagués previngut les conseqüències negatives del seu discurs, mai l'hauria elaborat. Si el mateix Raimon ho hagués fet, potser no hauria cantat en català. Perquè, en definitiva, si hi ha anticatalanisme entre valencians, és perquè hi ha catalanisme. Si no, seria només espanyolisme. Normalitat nacional. L'altra “normalitat nacional”. Hegemònica i incontestable durant segles. Benvinguda sigui la prevenció, doncs, però només per reflexionar sobre l'acció. O per condicionar-la. No per evitar-la.