Robar una tovallola

Xavi Hernández, que és el capità, ho diu: en la lliga, encara no hem llançat la tovallola. I és clar que no. Quan es guanya un partit en què els contraris fan tres gols i nosaltres només un, és que les coses van de cara. O no? Jo diria, com un amic que em truca sovint amb idees conspiratives contundents, que la tovallola la van llançar quan van perdre dos partits que no podien perdre, el de Sant Sebastià i el de Valladolid. Sis punts. La lliga, diguin el que diguin. Després, va venir l'empat amb el Getafe i les ensopegades de Madrid i Atlético, que ho deixen tot obert. Però l'amic ho té clar: primer, la sanció fiscal a Messi; després, l'andanada contra el contracte de Neymar. Alguna cosa passa. El president Rosell, després de dir que espera poder parlar de tot amb el jutge, dimiteix sense gaires explicacions. L'amenacen. Com? Amb una escopeta de balins? Amb pintades? Amb trucades anònimes? O potser amb una investigació –judicial o fiscal– a què no podria respondre? El cas és que, des d'aquell moment, dimissió, pagament d'una milionada a Hisenda i pèrdua de punts absurds. Tot plegat és un acord secret. Diners, dimissió i lliga a canvi de la pau.

Deixem-ho córrer, que encara pot produir-se un miracle –diuen que al papa Joan XXIII n'hi falta un per justificar la seva canonització– i podríem quedar malament.

Dies endarrere, un diari oferia una tovallola del Barça als lectors. Calia omplir un petit àlbum amb uns cupons que es retallaven del mateix diari. Sembla que va tenir molta sortida. La gent volia la tovallola, i no pas per llançar-la. Ve l'estiu i es pot fer ostentació de barcelonisme a la platja. Ahir, era al quiosc esperant pagar el meu diari. Al meu davant, la quiosquera discutia amb un client. Què passava? Ben senzill: volia una tovallola. Feia dies que havia dut la seva cartilla plena de cupons però havia fet tard. Les existències estaven exhaurides, i més n'haguessin tingut. Van quedar que intentarien trobar-li'n una, tot i que resulta que aquell client era un client ben especial. No comprava pas el diari: retallava els cupons als diaris dels bars, segons va confessar descaradament.

Ja veieu si n'és d'important la tovallola. No sé quants petits robatoris en locals de la ciutat; me l'imagino tallant discretament els petits cupons, vigilant que no el veiés ningú, diverses anades al quiosc a reclamar i el que calgui per tenir-la. No sé si he de fer rogatives per ajudar-lo. Seria un miracle massa petit. Si de cas, demanaré una lliga. Deixem que l'empresa que venia les tovalloles tingui cura del seu negoci i en posi una remesa nova en circulació per a clients especials.

I si falla tot, el senyor que robava cupons i s'estalviava el diari sempre pot vigilar les platges a veure si algun despistat n'hi deixa alguna a l'abast. Posats a robar...