Resigneu-vos-hi!

Fa només uns quants dies, encara estabornit per l'agressió que havia patit a peu d'altar a mans d'una senyora sospitosament convergent, Pere Navarro va proclamar que Catalunya pateix “tensió” i “crispació”. Amoïnat per la comprovació en les pròpies carns d'un estat tan lamentable de coses, el primer secretari del PSC se'n va anar de gira a Madrid, on tothom va parar ulls i orelles per escoltar allò que tant els agrada escoltar. De tornada els qui s'havien cregut la bona fe de Navarro esperaven, en bona lògica i coherència, una campanya electoral pacífica i amable. De joc polític honest i aportació d'alternatives. Els cartells els han tornat a la realitat. La divisa del PSC torna a ser l'habitual: “Aturem Rajoy.” En la línia de la que va idear el diluït José Zaragoza: “Si tu no hi vas, ells tornen.” És a dir, l'estigmatització dura i crua de l'enemic, que no pas rival. Cal “aturar” Rajoy i queda lliure la imaginació per definir exactament com. Arribats en aquest punt, constatem que la “tensió” i la “crispació” té noms i cognoms ideològics. Partidistes. I no és cosa de sobiranistes exaltats. La campanya del PSC evidencia encara una altra constatació amarga. Com que només es tracta d'“aturar”, vol dir que els electors socialistes s'han de resignar a l'alternativa. Encara que sigui grisa, encara que no aporta ni un bri d'il·lusió. Encara que, en el fons, no sigui ni alternativa. Resigneu-vos-hi perquè no hi ha res més. I encara diuen que el peix és car i que les enquestes són dures!