Monzó, sisplau!

Quina és la diferència entre una campanya electoral i una altra? Potser que en aquesta darrera hi ha menys recursos. Pocs cartells, escassíssimes tanques. I amb això n'hi ha prou. I gràcies. Pel que fa a la posada en escena –encara pitjor, a l'estratègia–, és calcada a l'anterior. De poc es nota i de poc es veu l'anomalia política que viu aquest país amb un procés que se suposa excepcional. Per això es fan tant d'agrair les excepcions. Com ara l'entrada en campanya de Quim Monzó, que només amb dues piulades ha avalotat el trist galliner. En el primer l'escriptor recupera l'art del redolí popular: “De Terrassa sou l'estel, d'en Pere, la font que encisa / Deu-nos aigua i llum del cel, Verge i Mare de la cleca.” En el segon, es declara autor/a de l'atac al primer secretari del PSC: “Ho confesso: la dona de classe mitjana sóc jo.” Emportats per la febrada de transcendència habitual, n'hi haurà que criticaran la jugada per “frívola”. Han donat tanta transcendència a una agressió que no va deixar marca, n'han tret tant de profit polític, que burlar-se'n sembla un anatema. Entre tant d'avorriment conventual, glòria als heretges. Mai una acció tan prima havia tingut tant de ressò. Quim Monzó ens torna al món de la sàtira necessària. La campanya s'ha encès! Encara ressonen les crítiques del sant ofici contra un anunci de Desigual que ironitzava sobre la maternitat tramposa. Misericòrdia! Sense Monzó, Desigual i Xavi Castillo, només ens quedaria la campanya. I la mort per inanició mental.