Opinar: aquesta qüestió

Des de l'any 1979, en què va sortir a la llum Punt Diari, amb més o menys intensitat, he opinat de l'esdeveniment floral que ha tingut incidències, amics, enemics, simpaties i rancors. Aterrat a Girona ja gran, desconeixia les interioritats d'una ciutat que era com un poble gran. Gairebé tots es coneixien i es relacionaven per nivells prou definits. No pas la separació simplista de rics i pobres. Era molt més complicat. Terratinents i propietaris urbans, rics tradicionals —rendistes—, professionals lliberals, constructors, industrials, comerciants i més, tenien el seu grup social. Es guardaven distàncies i els periodistes es guardaven pla bé d'opinar de les persones. Els mitjans sols deien: “Em sembla, potser sí que..., segons com..., vist des d'aquest punt de vista...” I cent cabrioles més per dir i no dir. Ha millorat, però a la més mínima relliscada hom surt tocat.

Aquesta introducció ve donada per l'article d'ahir, en què, una vegada més, denuncio tècnicament, més que critico, la proliferació i incorporació dels anomenats “patis” en la col·lecció dels reconeguts i situats en el planell oficial del Temps de Flors. La simulació que faig d'un grupet de visitants del Maresme és imaginària, però en realitat, repetitiva. Amb el gran creixement del Temps de Flors, els seus enemics són: a) l'acumulació de visitants els caps de setmana; b) els taps humans del carrer de la Força, causats per l'afluència coincident, impossible de dirigir per cap altre lloc, i c) l'error en la qualificació dels patis —35 “patis” i 11 exposicions florals a Ciutadans i la Força—, acceptant els recintes més inversemblants com a tals, els quals motiven, en part, la pèrdua de qualitat del conjunt i la desil·lusió dels forans que esperen “una altra cosa”. Parlo amb la motxilla de 58 anys d'experiències viscudes en el Temps de Flors i anteriors. O no!