La banalitat inconseqüent

La constatació de l'error reiterat en les afirmacions condueix a la manca de credibilitat de qui les fa. Si es repeteix es passa de la manca de credibilitat a la banalitat; els altres acaben no tenint en compte el que se'ls diu.

És lògic i legítim que en política els arguments es presentin de manera no neutra per subratllar la feblesa de les raons i propostes de l'adversari i el valor i importància de les pròpies, però hi ha d'haver un cert equilibri perquè més enllà de la veracitat dels arguments, a vegades racionalment indemostrables perquè es basen en opcions que pel fet de no haver succeït són hipotètiques, és necessària una certa contenció per evitar l'error, la inexactitud o l'exageració del que es diu. Si no es fa, la conseqüència és la pèrdua de credibilitat i finalment la banalitat.

El partit de la dreta va mantenir que era falsa l'afirmació feta des del partit socialista sobre l'autoria dels atemptats islamistes de l'11 de març del 2004 a Madrid per l'avantatge electoral que això els hi reportava. La tesi va resultar indemostrable i quan la investigació policial i judicial va portar a l'evidència que l'afirmació del partit de la dreta no s'aguantava, aquest va abandonar senzillament l'acusació. Quan l'Estatut de Catalunya va ser discutit i aprovat al Parlament i al Congrés, es va afirmar que una llei orgànica com aquesta portaria inexorablement el «trencament» d'Espanya com a Estat: «Se rompe España.» Quan altres comunitats autònomes van presentar reformes dels propis estatuts en línia amb el català i els fets van deixar constància que el perill de ruptura política no es produïa, es va abandonar l'argument sense gaires explicacions de per què un perill tan greu, si és que ho era, s'esvaïa com la boira sense deixar cap rastre i cap conseqüència perceptible, tret naturalment de la denúncia feta al Tribunal Constitucional precisament per qui denunciava un perill que el temps va demostrant que no es produeix.

Ara quan s'han demostrat casos flagrants de corrupció per càrrecs electes del partit de la dreta la seva reiteració i coincidència s'ha atribuït per ells mateixos al fet que l'executiu, el poder judicial i la policia han conduït una persecució organitzada contra el seu partit. En paraules de polítics rellevants d'aquesta formació política, estem al davant d'un estat policial sense cap seguretat jurídica com demostra aquesta «campanya» que posa al servei del partit en el govern la força de l'estructura de l'Estat per afeblir i desprestigiar l'oposició.

És curiós constatar que no s'aporten proves de la falsedat dels fets que han estat publicats, alguns d'ells jurídicament punibles i molts d'ells èticament rebutjables, sinó que aquests es publiquen quan estan sent analitzats pels tribunals.

És cert que si això fos fet de manera intencionada pel partit del govern seria reprovable, però no resta gravetat als fets denunciats, perquè aquests serien la demostració de l'existència de la utilització dels recursos públics en benefici privat o partidari. Sense entrar en consideracions comparatives que ni són pertinents ni són legítimes és clara la intencionalitat política de destacar certs fets, les filtracions, i oblidar-ne d'altres, els casos de corrupció, sobre els quals no s'aporten fets o circumstàncies que puguin relativitzar o neutralitzar la seva contundència,

El cert és que la reiteració en la inexactitud dels arguments de l'autoria de l'atemptat del 2004 a Madrid, del «trencament» de l'Estat i ara de la conversió d'aquest en un «estat policial» al servei de l'executiu hauria de portar a la conclusió que el partit de la dreta passa de la pèrdua de credibilitat a la banalitat; més encara quan els problemes econòmics i socials del país són greus i necessiten tota atenció i dedicació tant del govern com de l'oposició. Però s'ha d'acceptar que l'erosió electoral del partit de la dreta és baixa i la seva acceptació pública no es redueix, la qual cosa porta a la constatació que per a nombrosos votants de dretes el límit en la utilització dels arguments en defensa de les seves posicions va més enllà i és prioritari sobre la defensa del sistema i de les institucions i això no per conegut històricament és menys cert: la República Espanyola i la de Weimar a l'Alemanya dels anys trenta, el maccarthisme als EUA dels cinquanta o els neocons als dos mil. Cal tenir-ho en compte, perquè en política la ingenuïtat és un error amb conseqüències potencialment funestes per a qui no l'evita.