El catalanisme davant el TC

L'efecte de l'acord de finançament ha estat efímer. El resultat obtingut va neutralitzar momentàniament una tendència masoquista i derrotista que ja comença a semblar inherent a cert catalanisme. Tant és. Especialistes en l'èpica de les derrotes ja es mostren excitats davant la (pròxima?) sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Resumim la situació:

1. La presentació del recurs per part del PP i el barroer intervencionisme dels dos partits majoritaris espanyols sobre el TC ha estat un dels grans escàndols de la democràcia espanyola. I, per altra banda, una reinterpretació a la baixa de l'Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya significaria una crisi d'estat. Un xoc de legitimitats democràtiques que ningú sembla haver calculat.

2. La retallada de l'Estatut pactada per Mas i Zapatero i l'eventual sentència desnaturalitzadora del TC són l'expressió de la relació de forces entre Catalunya i Espanya. Com ja he escrit alguna vegada en aquest mateix rotatiu, Espanya s'ha tancat. El concepte d'Espanya generat en els darrers trenta anys no ha evolucionat cap al reconeixement efectiu de la diversitat lingüística, cultural i nacional.

3. Aquest tancament d'Espanya coincideix en el temps amb la necessitat de recrear les bases nacionals de la societat catalana. Cal repensar i renovar el catalanisme de dalt a baix i garantir la projecció internacional de la realitat catalana en les noves condicions de l'actual fase de mundialització de l'economia, la política i la cultura.

4. Davant d'aquesta situació, la resposta de la societat catalana hauria de ser unitària, massiva, serena i realista. El recurs del PP va ser instrumental. Expressa una victòria ideològica del nacionalisme espanyol uniformista, però formava part d'una estratègia de desgast per recuperar el poder que potser tindrà èxit. Però el debat partidista i instrumental que divideix el catalanisme només produeix desànim. I ningú obtindrà benefici particular en clau domèstica.

5. Una resposta massiva i unitària no alterarà instantàniament la situació. Però sí que ajudaria a reforçar l'autoestima que faciliti donar consistència a un procés gradual i democràtic de conquesta d'espais de sobirania i d'extensió i aprofundiment de l'ambició nacional basada en el dret a decidir.

Si Espanya esdevé una cotilla asfixiant, caldrà anar pensant a canviar el sastre i la indumentària. A la catalana, naturalment: de manera pactada i amistosa.