Cireres noves
Tinc la sort de viure prop d'un camp de cirerers, arbres sakura venerats per la tradició japonesa, empeltats sobre peus de prunera, una pràctica que els fa més resistents. Després de la florida d'abril que va convertir el camp en un mar de pètals blanc-rosats dignes de veure, maduren els fruits vermells que tothom cobeja. Perquè ja estem tips de menjar pomes i taronges, cansats de la monotonia de les fruites d'hivern, i volem canvis vitals, també a l'hora de menjar. Alguns “bojos per les cireres” esperen aquest moment des de fa setmanes, senten l'antull de menjar-ne, d'anar a les fires que comencen a partir d'ara, de sud a nord, de Miravet a Ceret. Des de Bràfim (Alt Camp) i la Ribera d'Ebre, cap a Sant Climent de Llobregat i Arenys de Munt, fins a Llers i Terrades (Alt Empordà). Les cireres tornen a temps. Aquesta fruita viva que ve a culminar la primavera és especialment fràgil i en aquest moment no té les coses fàcils. M'ho explica un expert que treballa a l'IRTA, l'institut d'investigació de la Generalitat de Catalunya, que durant les darreres temporades ha dedicat molts esforços per veure com es pot combatre un dels pitjors enemics d'aquesta i d'altres fruites. Fa temps que sentim a parlar de la mosca Drosophila suzukii, una turista japonesa que prefereix el clima mediterrani i s'ha quedat a viure als nostres camps. Es veu que la tal Drosophila fa vuit cries a l'any de dos-cents exemplars, mentre que la mosca autòctona acostuma a pondre una sola cria molt menys nombrosa. A l'IRTA estan a punt de tirar la tovallola, perquè no troben la manera d'evitar-ho. Aquesta realitat que alguns consideraran una anècdota és una mostra més dels excessos de la globalització, una conseqüència de la internacionalització dels vegetals i, sobretot, de la mania que tenim de menjar fruita que ve de fora, abans de temps. Pot ser que fins i tot la paguem més cara, tenint en compte que no sabem si ha passat els mateixos controls fitosanitaris que les fruites produïdes al nostre país. És una forma de comprar força il·lògica: volem fruita de temporada tot l'any i, justament per això, ha d'arribar de lluny, com les cireres que a l'hivern vénen Xile.
Els capricis sumats a la desinformació sempre s'acaben pagant cars. Al final, les mosques forasteres s'han quedat com a regal d'una política de globalització que ens havia de fer la vida molt més còmoda i abundant, i que ens ha acabat complicant la vida de mala manera. És una realitat actual, encara que comprar fruits exòtics ja no estigui tan de moda i cada dia hi hagi més gent que, obligada per la crisi o conscienciada sobre el tema, demani “fruita del temps i de proximitat”. De tota manera, tinc la sensació que una part important de consumidors segueix demanant fruites tropicals i varietats primerenques quan no toca. En fi, que cal fer molta pedagogia en aquest sentit. Malgrat tot, les cireres perduren. I jo em quedaria amb la poètica que ens inspira aquesta fruita que arriba per culminar la primavera i que ens serveix de revulsiu contra la rutina, com l'esperit rebel de la protagonista d'El temps de les cireres, de Montserrat Roig, Natàlia Miralpeix, o els personatges familiars de L'hort dels cirerers, d'Anton Txèkhov. O el vell d'El gust de les cireres que, a la pel·lícula de Kiarostami, decideix seguir vivint després d'haver menjat cireres. A molts de nosaltres, aquesta fruita nova ens retorna a la infantesa, al cirerer de l'hort de casa que creixia al seu aire, sense podar, i a la fruita que només es deixava abastar amb una escala alta de paleta. Els amants de les cireres continuem frisant per aquest fruit que ens retorna a l'ara i l'aquí. Esperem que no plogui, que cap d'elles s'esberli massa de pressa. Que siguem a temps de tornar-nos a atipar de vida.
