Europa parla d'oblit
¿Fóra just que algú que hagués esborrat del seu passat fets vergonyosos en raó del dret a l'oblit pogués després entrar immaculat a la política?
Al mateix temps que les xarxes emparaven morboses manifestacions d'alegria per la mort d'una dirigent popular, hem conegut una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea on es reconeix que, en determinades circumstàncies, qui sigui objecte d'informació en el ciberespai pot reclamar que s'elimini. I les dues coses tenen un punt de connexió.
La sentència resol una qüestió prejudicial plantejada per l'Audiència Nacional en el recurs de Google contra una resolució de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades que el feia responsable pels seus enllaços a webs de mitjans de comunicació enfront les persones que en fossin notícia. S'ha posat l'accent sobre la novetat de responsabilitzar el buscador i no el mitjà per tal que faci realitat aquest “dret a l'oblit” de qui pot veure greument afectat el seu present per superats esdeveniments del seu passat. Tanmateix la novetat no és tal: el TSJUE ha entès que el buscador és responsable del que hi acull, perquè segmentar i allotjar també és fer tractament de dades, tant o més important que cap altre, doncs amb els buscadors ja no cal memòria del lloc on anar a trobar la informació; el buscador substitueix la nostra capacitat de recordar el que de natural se'ns esborra amb el pas del temps, i per això s'ha expressat judicialment el reconeixement que qui vulgui ser oblidat cibernèticament parlant ho podrà fer sense que per això pateixin la notícia i la llibertat informativa. És a dir, el Tribunal ve a significar que han estat els buscadors com Google els que han matat una, dret o no, humana tendència a oblidar, i havent identificat el responsable que l'oblit no es consumi, li diu que quan la persona ho demani, l'oblit ha d'arribar.
El dret a l'oblit cibernètic és, doncs, una mínima recuperació de l'honor i la intimitat enguany supeditats al dret a la informació. Sense aquells no hi ha dignitat; sense aquest no hi ha opinió pública, ni fonamentada participació democràtica. Però just per això el TSJUE no reconeix el dret a l'oblit en les persones que, pel seu paper en la vida pública, justifiquen “l'interès del públic” a conèixer d'elles. Noti's que es diu “interès del públic” i no pas “interès públic”, portant de nou a primera plana del debat si la notícia ho és en si mateixa o perquè tracta fets que interessin a la gent. En el cas de l'assassinada presidenta de la Diputació de Lleó, notícia és la mort, però sens dubte també que no hagi estat objecte de cap mostra de condol que no sigui de caire institucional; ho corrobora el fet que el ministre Fernández pretengui posar portes al camp (sempre anònim i linxant) de l'ultratge a internet, sense adonar-se que tot el que s'ha escrit sobre l'escarni romandrà a la xarxa recordant el que cap ministre podria esborrar.
Les persones públiques no tenen dret a l'oblit, ha quedat clar, però, ¿fóra just que algú que hagués esborrat del seu passat fets vergonyosos en raó del ja encunyat dret a l'oblit pogués després entrar immaculat a la política? Casuística feixuga saber qui té dret a esborrar-se i qui romandrà fixat als intersticis de la memòria col·lectiva amb l'estrany ciment d'un núvol intangible, més encara tenint en compte que ja molts polítics han aconseguit, previ pagament, esborrar de la memòria les seves malifetes. Un altre cop al principi d'igualtat d'oportunitats.
El flamant dret a l'oblit apel·la a conceptes indeterminats que, com el mateix de notícia, se n'ha usat i abusat. Però el cert és que aquest cop ho ha dit Europa, així que valgui com a prova que fins i tot pels que no pensin les eleccions del 25 de maig en clau catalana (minoria, diuen les enquestes), Europa comença a ser quelcom sobre el qual cal decidir. Ni que sigui votant.
