Adopcions a la televisió

Dimarts passat al programa Sense ficció de TV3 es va emetre un documental de producció pròpia entorn de les adopcions. Deu ser la primera vegada que s'ha donat la paraula als nois i noies adoptats, tots ells ara ja majors de 18 anys, perquè ens parlessin de la seva experiència. Vaig seguir-ne l'emissió amb l'expectació de qui és pare adoptiu d'un dels protagonistes i n'he viscut les reaccions amb la proximitat natural de qui se'n sent inevitablement concernit.

El documental impressiona, com m'ha comentat més d'un amic; és estèticament brillant, valent, emotiu, i la intensitat de les vivències humanes que s'hi desgranen certament commou. Sé que feia mesos que hi treballaven i que darrere de la selecció dels testimonis hi ha hores d'enregistraments. El resultat, per tant, queda lluny de la llegendària superficialitat dels productes televisius.

Tot això és veritat, però també ho és que ens ha deixat un cert regust amarg i que el que hem vist ofereix una visió excessivament torturada de l'adopció, una perspectiva en què es confonen els ineludibles conflictes de l'adolescència. Amb les aportacions dels testimonis i l'elecció dels fragments es construeix un discurs, i temo que el que en aquest cas s'ha construït no permet entendre que el pes del passat i les ombres dels orígens només són un problema si es tracten com un problema, si no es troba la manera d'il·luminar-ho des de les seguretats, els lligams afectius i les certeses del present.

M'agradaria equivocar-me, però em sembla que el documental carrega els adoptats amb un estigma innecessari, quan justament en el món de l'adopció el que es troba a faltar és la naturalitat. Admeto que en sóc part interessada i que no es pot negar que al nostre país, fa uns anys, hi va haver una certa banalització de l'adopció, una estranya frivolització que deu ser responsable d'uns quants fracassos. Però també conec moltíssimes històries d'èxit i moments bellíssims. De fet, si l'adopció és tan vella com la història és perquè proporciona l'oportunitat de resoldre a la vegada dos desordres: el d'un vailet que la societat entén que necessita uns pares i el d'uns pares que han arribat a la conclusió que necessiten un fill. Ni cap mostra admirable d'abnegació, ni necessàriament cap frustració malaltissa: només dues energies humanes que tendeixen a la trobada i ordenen una miqueta el món.

La relació que els pares hem tingut amb els periodistes responsables del documental ens ha fet sentir en mans de persones atentes, sensibles i qualificades, i no crec que ningú hagi canviat d'opinió. Ara bé, em sembla que s'han imposat lògiques creatives i televisives que es sustenten en aquella antiga convicció que ni es fa bona literatura amb bons sentiments, ni bons documentals amb visions amables. Ja sabem que els xocs generacionals són inevitables, que en determinats moments de la vida s'experimenta la necessitat de reafirmar-se i que la recerca de la identitat pot ser un camí d'espines. I també que a l'interior de totes les ànimes hi habiten monstres que es poden alimentar o esvair.