opinió
Gironisme motivat
Hi ha ben poques ciutats a Catalunya en què els seus ciutadans, gairebé unànimement, manifestin, sempre que tenen oportunitat, la seva satisfacció de viure-hi. És el cas de la ciutat de Girona i els gironins. Els que poden fer-ho, els natius, gironins per naixement, ho arrodoneixen proclamant, amb més o menys orgull, el seu origen. En fer-ho, se'ls escapa el riure de satisfacció, no hi poden fer res per retenir-ho: els surt de dintre. Alguna vegada, fa molts anys, en assistir de prop a alguna manifestació d'orgull de poble natal que prodiguen els gironins, el meu amor propi em feia entrar a l'atac: “Així que tu ets gironí de soca-rel pel que sento.” L'individu s'adreçava, es posava en posició d'atenció i inquiria. “És que passa quelcom? O tens alguna cosa a dir-hi?”, feia l'arrelat ciutadà. “No, no, en absolut. Passa, però, que, en aquest cas, també m'he de manifestar: jo sóc de Tarragona, entens? Tar-ra-go-na!” Els gironins es posaven a riure i, alguna vegada, algun mal educat —n'hi ha a tot arreu— em feia: “On vas amb Tarragona, on vas?” D'alguna manera, hi havia una certa raó.
El preàmbul ve a tomb perquè s'ha produït un fenomen amb l'Exposició de Flors. Els anys després de la mort del cabdill –1976, 1977 i 1978–, foren moltes les persones —algunes d'importants— que em digueren que era un greu error restaurar la interrompuda Exposició de Flors. Ben aviat, els fets i l'acollida per part dels gironins de la nova versió de la mateixa em demostraren, amb evidència prou visible, que jo i els que em seguiren no anàvem errats. La saviesa del temps no tan sols m'ha donat la raó amb escreix, sinó que, ara, em trobo amb presumptes socis que s'atribueixen el fet. La veritat és que em fan més pena que altra cosa! Són les excepcions entre la gran quantitat de gironins i gironines que, prescindint de com han anat les coses i de qui és el mèrit contret per haver-ho portat a termini, manifesten el seu justificat i noble orgull de ser gironins, de la ciutat que porta a terme un espectacle floral, possiblement únic a Europa entre els no comercials.
És un plaer oir les converses entre ciutadans, amb el tema floral. Justament, sense recança, s'atribueixen l'exposició que ara, decididament, s'escapa de les mans dels Amics de les Flors, de l'Ajuntament i de qualsevol que vulgui atribuir-se-la. És un fet massa gran per a un sol amo.
En els actes d'homenatge a Maria Cobarsí –la Maria, simplement–, hi hagué una multitud tal de gironins de distintes condicions i classes que em demostrà que no vaig equivocar-me en acceptar-la com un més, deixant en l'oblit circumstàncies passades. Girona va fer un acte de fe en les persones i va ser enriquidor veure l'esperit impalpable que envoltava els presents, enaltint la memòria d'una absent, agermanant simbòlicament tots els presents i proclamant el fet cultural de Girona Temps de Flors.
El senyor bisbe, que fa temps que va copsar l'essència de la unió de Girona i les flors, començà el seu parlament a la catedral —em reca dir-ne sermó, perquè no ho era: tractava d'enaltir i no de convèncer— amb un text llegit, cuidat al detall i ben dit. Però, oh, sorpresa!, deixà els apunts i amb veu potent, segura, modulant les expressions i espontàniament, rematà l'enaltiment de la Maria de manera brillant. Em distingí anomenant-me i vinculant-me públicament a l'homenatge, cosa que vaig agrair sincerament. L'acte catedralici va ser un digne preludi del que seguiria en uns altres dos escenaris. Alerti'm, si us plau, senyor bisbe, si preveu quelcom semblant a la catedral.
Sense pressa, iniciàrem el descens passant pel magnífic i ben abillat —floralment parlant— claustre de la catedral. Com de costum, les artistes de torn han bastit el recinte amb l'allau de colors que ressalten amb la fredor de la pedra. El recinte claustral és acollidor amb gent i esglaiador de nit, amb poca llum i solitari. Les llegendes amb sang, que molts claustres tenen, hom les rememora si resta de nit en un claustre en silenci. No era el cas de dimecres passat. La remor amiga de les veus ho inundava tot.
La segona part de l'homenatge tingué lloc a la plaça dels Jurats. Un jubilat de les brigades municipals, vinculat pels treballs amb l'organització, recordà vivències dels primers anys. Al meu torn, amb evident mal estat de salut, vaig evocar passatges que, els anys cinquanta i seixanta, recorreguérem junts amb la Maria. Unes dades puntuals, jamai publicades, crec que interessaren l'auditori. Un final imaginatiu amb flors al paradís amb sant Pere, “en Pere de les claus”, l'anomenava la Maria, embolicant-lo en alguna iniciativa floral, va rematar la meva part, poc brillant, ho reconec, perquè sols m'aguantava assegut i prou i ni veia el que llegia, intentant complir. L'alcalde, que, com tothom, esperava el tercer acte de l'homenatge al peu de l'escalinata de la catedral, ho pentinà amb rapidesa i claredat. La Maria ha estat un personatge indiscutible en la història de Girona del passat segle i de la primera dècada del que malvivim, certament. Pel que fa a la petició, que manifestaren que farien formalment, en el sentit de posar el nom de Maria Cobarsí a un carrer o bé una plaça de la ciutat, digué que ho trobava encertat i, fent prèviament els tràmits, intentarà aconseguir l'assentiment de la municipalitat i, si és possible, l'any vinent per aquestes dates, podria restar resolt. Un carrer amb la denominació Maria Cobarsí recordaria la seva gesta ciutadana i fóra bonic que cada any l'indret es fes notar floralment. En acabar el curt parlament, tothom sortí en direcció a l'escalinata catedralícia, on tingué lloc el colofó dels actes d'homenatge amb els centenars —o potser milers?— de gironins amb espelmes que s'anaven encenent a mesura que hom s'acostava a l'escalinata. La interpretació per les corals de Girona, acompanyades de la cobla La Bisbal Jove, de la sardana Girona m'enamora, del recordat mestre Viladesau, emplenà de so i de sentida emoció la totalitat dels qui hem tractat de la vora el personatge homenatjat o contemplat el resultat esplendorós de la seva obra. Vet ací una de les moltes explicacions que es poden donar dels motius perquè els gironins se senten orgullosos de ser-ne. La ciutat que restà moltes hores dormida i potser sorda a la transformació que ha tingut lloc a la major part de les ciutats i pobles catalans, les últimes dècades del segle passat, ja fa temps que reaccionà i avui resta a l'altura de les millors. La universitat ha tingut molt a veure en aquest procés d'actualització dels models de vida, de la cultura i de l'esperit de superació de la gent jove. Aquella capitaleta adormida dels anys de la postguerra, que presumia de poca cosa més que dels xuixos de can Pratdesaba, ha esdevingut dinàmica, progressista i culta. Girona Temps de Flors ha posat a la ciutat el segell de qualitat superior, guanyat amb sis dècades de perseverança, treball, imaginació i fe.
Ara bé, una cosa és ser quelcom interessant o gairebé únic i l'altra, que sigui del domini públic, acceptat, reconegut i universalitzat. Ja s'ha dit que la Universitat de Girona ha tingut molt a veure amb el despertar de la cultura ciutadana i també el conjunt d'entitats que han fet de la mateixa la seva meta. Ara bé, de tots ells i elles, l'esdeveniment que ha situat Girona en un alt nivell com a ciutat progressista i els gironins com a capdavanters, ha estat, de primer, l'Exposició de Flors a Girona –des dels anys noranta, Girona Temps de Flors–. Repassant en la història de Catalunya d'autors diversos els apartats d'economia, cultura i desenvolupament de pobles i ciutats, no es troba —no hi és— una progressió del coneixement d'una ciutat com ha fet Girona a Catalunya, el sud de l'Estat francès i començat a les terres veïnes d'Espanya. Des de “petita i delicada” de què presumia fa anys a l'enclavament de la Girona vella, difós a bastament, visitat i conegut, ha fet un salt grandiós com no hi ha paral·lels en el seu coneixement, popularitat i desig d'acudir-hi. És prou clar que els gironins, quan presumeixen de ser-ne, en tenen motius. D'altra banda, és de ben nascuts fer-ho. Jo ben aviat vaig fer el canvi, no pas renegant dels orígens: celebrant el destí a què la vida em portà fa seixanta un anys. Vaig tenir sort (i feina!).