Seguretat

Cada cop que vull entrar a una sala de cinema a Canes, o al pomposament anomenat Palau del Festival on hi ha les sales de premsa i moltes altres dependències, he d'ensenyar la motxilla amb l'ordinador i la bossa a unes dones (sempre són dones perquè aquest sistema de seguretat aplica una divisió del treball pel qual els homes després et passen el detector de metalls) que hi fan una ullada ràpida i diuen c'est bon. Què busquen? Si dus càmeres per filmar les pel·lícules? Si dus una bomba? Aquest control va instaurar-se l'any 2002, mesos després de l'11 de setembre del 2001, però se suposa que busquen més “pirates” que “terroristes”, tot i que les mesures de seguretat donen per fet (i així ens tracten) que tots som terroristes en potència. Durant el primer festival (i encara durant uns quants més) en què va procedir-se a aquest control protestava i remugava cada vegada que havia d'obrir la bossa. Vaig comprendre que era inútil queixar-me a unes dones que sempre compleixen ordres. Passat el temps, saludo, somric mentre obro la bossa i intento passar tan ràpid com puc per trobar lliure un dels llocs que m'agraden depenent de cada sala: els cinèfils tenim moltes manies. En fi, que m'hi he acostumat i pràcticament m'he oblidat de posar en qüestió aquest sistema de control. Vet aquí la qüestió: ens hem acostumat als controls que consideràvem atemptats a les llibertats? Tinc la sensació que sí. Que fins i tot tolerem millor els horribles controls als aeroports. Que ja no ens estranya que hi hagi càmeres de vigilància a tot arreu que enregistren en tot moment. Em pregunto en quin altre període hi ha hagut tantes formes de controlar-nos que, això sí, sempre s'exerceixen per a la nostra pròpia seguretat. Moltes tiranies i dictadures històriques haurien volgut tenir aquests mitjans de control. Però no els tenien. Tenint-los i exercint-los, l'actual món globalitzat controla els individus més que mai. També ens hem acostumat a les noves formes del totalitarisme.