Hi cabem tots
Un dels mestres que més m'han ajudat a tenir un cert criteri propi davant els esdeveniments que m'ha tocat viure em deia que discernís entre el que deien i el que feien les persones. I afegia que si algú que no pensa com tu té una idea que trobes interessant, fes-te-la teva, vingui de qui vingui i la digui qui la digui. Els vull parlar de Josep-Lluís Carod-Rovira, que ara es dedica a escriure llibres i a fer conferències i classes. Va ser conseller en cap de la Generalitat en el primer tripartit de Pasqual Maragall i vicepresident en l'etapa de José Montilla. Va pagar cara la seva excursió a França per trobar-se amb membres d'ETA quan era president en funcions per absència i delegació de Pasqual Maragall. Aquell viatge va ser un error polític de principiant que el va obligar a deixar el govern, al qual es tornaria incorporar després de les noves eleccions. El fet que tots els governs espanyols s'haguessin entrevistat amb ETA des del principi de la transició no li va evitar una vergonyosa crucifixió política i personal a la qual va ser sotmès pels mitjans de comunicació espanyols. En aquells dies em recordava dolgut com en restaurants i establiments públics fora de Catalunya era insultat o convidat a abandonar el menjador o el lloc que freqüentava. Quina intransigència i quina irracionalitat.
El millor Carod-Rovira, al meu parer, és el que com a líder d'Esquerra Republicana replicava al president Pujol en els debats de política general. Posava més èmfasi en la construcció de l'esquerra nacional que en la construcció nacional. En aquella època, i a causa de la pertinàcia d'Aznar a destruir tot allò que fes alguna mena de flaire nacionalista catalana o basca, va ser quan ERC va assolir els millors resultats electorals dels anteriors 25 anys. El seu pas pel govern va ser accidentat en la primera legislatura i més lànguid en la segona. En ambdós casos potser sobrevalorava desmesuradament la seva figura i el seu paper i no sabia que portava perdigons a l'ala des de la seva sortida al sud de França.
L'altre Carod-Rovira que trobo interessant és el que apareix aquests mesos arran de la nova edició del seu llibre 2014, que quan es va publicar per primera vegada ens pensàvem que era una visió romàntica i voluntarista del que ell volia que fos el tercer centenari de la fi de la Guerra de Successió. M'interessa el llibre i també el seu discurs. És interessant assenyalar que en la seva presentació a l'Associació d'Editors en Llengua Catalana fossin convidats a intervenir tots els líders del nacionalisme d'esquerres. Hi van participar Joan Herrera i David Fernàndez, de la CUP, que digué que Carod-Rovira havia estat el líder d'Esquerra Republicana més d'esquerres des de la restauració de la democràcia. Joan Herrera en va fer l'elogi que pertocava, però Oriol Junqueras no hi va ser malgrat haver estat convidat. Avui és dia de reflexió i aquest apunt parcial sobre qui fou president d'Esquerra Republicana no té cap intenció electoral. Entre altres raons perquè Carod no es presenta ni ha participat, que jo sàpiga, en cap acte de campanya.
En la presentació del seu llibre a Tarragona aquesta setmana va fer unes reflexions sobre Catalunya que les trobo pertinents i que serien l'altra vessant de Carod-Rovira que m'interessa remarcar i que entronquen amb aquella definició de Jaume Vicens Vives quan deia que “els catalans som una mena de gent que reacciona davant del món amb una certa supèrbia localista i amb una total modèstia universalista”. Carod defensà a Tarragona la idea de la identitat múltiple d'un país com Catalunya on hi caben aquells que només se sentin catalans, els que també se sentin espanyols, marroquins, argentins o romanesos... els que tinguin cognoms catalans o els que no, perquè el ser català no és qüestió d'herència, de sang, sinó d'elecció. És la voluntat de ser que deia Renan, Vicens, ho repetia Pujol i ho reblava Montilla, que en va ser l'exemple més emblemàtic en arribar a ser president havent vingut a Catalunya als 17 anys procedent de Còrdova. En l'apunt que fa l'Antoni Coll com a moderador de l'acte de Tarragona, Carod-Rovira va llançar una sèrie d'advertències tals com les que com a catalans, no som ni millors ni pitjors que els altres, que hem d'abandonar el derrotisme i recuperar la confiança i dir adéu al victimisme i a l'obsessió antiespanyola. Va ironitzar dient que si tot és culpa de Madrid, què farem el dia que siguem independents?
Afortunadament, som un país plural com es veurà novament avui a la nit en obrir-se les urnes. Acabo amb una altra cita de Jaume Vicens: “Com tots els pobles de passadís, els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials...”
