El Moll de la Fusta

Al port de Barcelona, hi hagué, fa temps, un moll on tenien lloc els embarcaments de fusta d'alzina glanera –no pas de surera– i de suro de l'únic indret de la Terra on es produeixen: la Mediterrània. Es desembarcava pi de països nòrdics i soques de grans arbres de fusta noble d'Àfrica. En aquest punt faig un parèntesi. Per gentilesa de l'alcalde Puigdemont, he rebut un exemplar del llibre àlbum de fotografies de la 59ª exposició de flors a Girona, editat per Lara Pujol, amb fotografies de Joan Altés, i en què he homenatjat Maria Cobarsí. Magnífica edició feta amb sorprenent rapidesa! És una visita detallada a l'exposició, amb sols un angle de visió per treball. Entenc que no pot ser d'altra manera. Hom, còmodament, fa el recorregut complet parant o bé alleugerint el pas (els fulls) al gust, recorrent dins i fora. Contempla allaus de flors, rams, dibuixos florals atrevits i capta del mut llenguatge el missatge: la seva bellesa i alguns errors.

Retorno del parèntesi. Fullejant amb atenció i desxifrant fins al seu límit els possibles missatges dels autors, descobreixo el que em rememora el Moll de la Fusta. Hi ha hagut nou muntatges fets amb fustes diverses: un d'important, tres de grans peces i cinc de llates de fusta, troncs i bastons, amb poques flors o cap. En algun, l'autor detallava idea i missatge. Els altres ho van deixar perillosament
a criteri. No em resisteixo a opinar, en temps passat, naturalment.

El magnífic treball amb fusta del jardí del Museu d'Art corprenia. Arquitectura decorativa? Imaginació juganera? Però dir que “s'adapta com un sistema natural en el paisatge històric” és massa! Dos canadencs i un australià ens han cosmopolitzat!

El dels jardins del Doctor Figueras, quotidià, convidava a entrar, seure i meditar. Poca flor!

Res menys poètic i noble que troncs i bastons: diuen poca cosa o res. Al pati de Galligants, a la casa Motjer i al soterrani de la catedral, han passat sense pena ni glòria.

Armaris de fusta ben posats juguen amb encert a fer de galeries de l'Onyar. Original!

Dubto que hagi agradat l'obra del Maria Gay. Per massa! Sobra fusta i falta imaginació!

Del treball de la casa Estor, els fusterejats actors intenten fugir per la claraboia!

Les fustes –no pas la resta– del pati del claustre de la catedral m'han recordat l'assassinat de Juli Cèsar, quan, mentre els senadors l'apunyalaven, en veure Brutus, li digué: “Tu també, fill meu?” Volia dir a l'autora, Mercè Martí, parodiant Juli Cèsar: “Tu també, Mercè?”

De les fotografies, em quedo amb L'estenedor, dels jardins d'Alemanys, una petita obra d'art. I la panoràmica de la inauguració de Temps de Flors 2014 pel president Artur Mas i la seva esposa, enamorada de l'exposició. La imatge diu prou clar que Girona correspongué a la primera vegada que un president ho feia. Ben trobats!