Educació neoliberal
Ara que el tema polític i econòmic ens afecta i ens apassiona a tots, enduts per les imminències de la dialèctica social, hi ha temes que es van decandint entre la indiferència i l'egoisme general, temes que queden sobrepassats pel demencial dinamisme de la societat global i financera, temes lents, que volen perspectiva, serenitat i judici. El procés de degradació del medi ambient, el funcionament de la justícia, els serveis socials, l'educació, la cultura, etc., viuen sotmesos a una ansietat aliena que neix de la manta que ja ens cobreix a tots, la gran manta utilitarista del projecte de valors neoliberal, classista, segregador i reduccionista. El més trist de tot plegat és que bona part de la població, aquella que no viu directament l'exclusió que comporta el sistema, va essent captada insensiblement i cada vegada més per idees pràctiques que fa vint o trenta anys ens haguessin semblat inadmissibles. La recent ruïna de la gent que va apostar per l'energia fotovoltaica, causada per la voracitat de les companyies elèctriques, o bé els projectes de llei de seguretat ciutadana o de funcionament i pagament de la justícia, actualment empesos pel partit del govern a Espanya, són esquemes pràctics vergonyosos dins una societat de dret basada en la justícia social.
No cal ni parlar de com ens cau a sobre, sense que gairebé hi puguem fer res, l'actual sistema bancari, l'evasió d'impostos, l'allau publicitària, la falta de democràcia real, la manipulació creixent dels mitjans de comunicació, etc. Però hi ha espais, com l'educació, on l'entrada del pragmatisme, de l'utilitarisme, del sistema empresarial, praxis totes elles provinents del món anglosaxó, passa de ser error a ser gairebé aberració. L'avaluació negativa, per exemple, que s'està fent del professorat, la consideració que el fracàs escolar prové del seu poc rendiment, la creença que la creació d'equips directius forts que seleccionin els membres del claustre millorarà els resultats, o la idea que a l'escola cal ensenyar-ho tot, incloent assignatures preventives o estimuladores ja des de dins dels centres, com l'actual emprenedoria, pertanyen a aquelles coses que, em sembla, porten el món educatiu cap a l'ansietat, el classisme i la perversió dels valors bàsics de la justícia i la igualtat d'oportunitats. El cert és, però, que moltes persones, també des de dins del sistema educatiu, pensen que són grans encerts. L'equip de govern de CiU així ho veu, però també ho veien així les anteriors conselleries del tripartit.
Sembla ser que quan arribes a conseller d'Educació, l'únic problema que tens és que gastes massa. Sí, és molt car formar bé un professor, i seleccionar-lo bé des de l'administració; és molt car tenir una ràtio per aula de 15 a 20; és molt car formar un cos d'inspectors que no siguin buròcrates, sinó professors i pedagogs realment experimentats, que estiguin prop de les aules i dels professors per ajudar, i no pas per fer estadístiques irrellevants; és molt car tenir espais adequats, currículums ben pensats i sense inflar, horaris prudents, activitats extraescolars ben reglades, incentivadores i educatives, personal d'atenció als nouvinguts i als alumnes amb problemes, professors d'educació infantil que treballin els primers aprenentatges, importantíssims, amb criteris científics, assistents socials, centres d'acolliment de menors...
Els nostres infants i joves, molts desvalguts d'una real autoritat familiar, creixen dins el magma social de la cultura industrial, la tecnologia immediata i estereotips publicitaris, cavall de Troia del consumisme del sistema. Introduir a les escoles i als instituts una nova dosi d'egoisme social segur que no és una bona idea. Llevat, és clar, que l'objectiu sigui precisament aquest: convertir l'educació en aquell ensenyament necessari per tenir el dia de demà una ciutadania ignorant, sense ètica i ansiosa. Si ho fan per això, llavors l'han clavat. Alguns, però, mirarem de seguir donant classe –si ens deixen els alumnes sovint ja ben extraviats, i la direcció de torn ensinistrada–, donant classe amb criteris i valors humanistes i ètics. Malgrat que arribi el moment que algú, enfadat, ens titlli de reaccionaris. I a mi em sembla que serà ben bé al revés. L'autèntica reacció és aquesta falsa, falsíssima evolució neoliberal.