Tricolor i estelada, una contradicció

quests últims dies d'efervescència republicana a les Espanyes, després de l'anunci d'abdicació del rei Joan Carles, alguns catalans no han dubtat a exhibir-se amb la bandera espanyola republicana en una mà i una estelada en l'altra, en una representació que podríem definir com un oxímoron. Per aquells que no ho recordin, l'oxímoron és una figura retòrica que consisteix en la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament, segons la Viquipèdia. “Orfe de llum, sota del sol que crema”, escriu Maragall a La vaca cega. Doncs això. Anar pel món amb una tricolor espanyola i una estelada és tota una contradictio in terminis, que és el que, en llatí, vol dir exactament la paraula oxímoron. Una contradicció total en la qual, alguns catalans, seduïts per algunes esquerres il·luses espanyoles, no han dubtat a caure.

“El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, va dir Josep Pla fent memòria de com, finalment, la II República espanyola havia tractat Catalunya. Una república que no va permetre un estat federal, que va retallar l'Estatut de Núria sense contemplacions, que no va entendre la singularitat de la llengua catalana i que va acabar empresonant el president Companys. Cert, la República va donar a catalans i espanyols unes fites de llibertat mai vistes fins llavors, però tampoc –com ha passat amb el règim democràtic actual– fou el marc perquè Catalunya pogués assolir la seva plenitud com a país. Ja ho va dir el president Azaña en els moments difícils de la guerra: “No hi ha cap més nació que Espanya! Abans de consentir campanyes nacionalistes que ens portin a desmembraments que no puc admetre de cap manera, cedeixo el pas a Franco.”

Celebro que els espanyols progressistes demanin la república i que exigeixin poder fer un referèndum per decidir-ho. Tenen tot el meu suport. El mateix que esperem que ens donin a les legítimes aspiracions que tenim els catalans de poder decidir el nostre futur en una consulta. No sé per què, però, crec que no hi haurà un quid pro quo. De fet, les veus que s'han alçat fins ara des d'Espanya a favor nostre han estat ben poques. Pla, com és habitual, tenia més raó que un sant.

A