L'humanisme pràctic

Des de sempre m'han agradat els clàssics. Sobretot els grecs. Un dia Josep Pla em va dir que, si Déu existís, els grecs n'haurien parlat. D'aquí ve –afegí– el meu escepticisme. Una altra cosa –segons ell– era Jesús. Jesús –em confessà– és un dels personatges més interessants de la humanitat. I m'explicà el perquè. El que més admirava de Jesús era el seu humanisme pràctic. Un humanisme que, malgrat que visqué en una societat teocràtica, no aspirava a cap absolut, a cap transcendència, ni tampoc a cap religió. Aspirava únicament a redreçar la fe del seu poble. «Mireu –els deia–: res no hi ha en l'univers més diví que l'home.» El mateix que Walt Whitman diria dinou segles més tard. La facilitat que tenia Josep Pla per associar idees era extraordinària. Recordo aquesta conversa com si fos ara, per una raó ben senzilla: la mateixa conversa es va repetir diverses vegades. I sempre de nit. Després de sopar. Mentre ell es prenia un inacabable carajillo de whisky. Rares vegades hi afegia cafè. Josep Pla tenia dos grans amics: Montaigne i Stendhal. Llegir Montaigne –solia dir– és abeurar-se directament en els clàssics. És ell, Montaigne, deia, qui m'ha fet veure que l'home és un ésser meravellosament va, voluble i vacil·lant. Ara, quan s'emprenya, de voluble, no en té res. Aleshores, cal recórrer a Plaute, que ja va deixar clar que l'home és un llop per a l'home.

Un dia Josep Pla em va sorprendre amb unes anotacions que duia escrites en un tros de paper qualsevol. Eren pensaments de Blaise Pascal. Vostè –em va dir– ha de llegir Pascal. Tota persona que professi la religió catòlica, l'hauria de llegir. Segons Pascal –em digué Josep Pla, ullant les seves notes–, només hi ha dues classes d'homes: la dels justos que es creuen pecadors i la dels pecadors que es creuen justos. I recordo que li vaig dir que això mateix ja ho havia dit Jesús. Lògic!, em contestà. Ell es movia entre aquest bestiar. I aleshores, després d'una petita pausa, alçà el cap i em preguntà: «Ara digui vostè, quins són els que freqüenten l'Església: els primers o els segons?» Els segons, vaig contestar sense pensar-m'hi dues vegades. Eren els anys en què el nacionalcatolicisme vivia en ple apogeu. S'explicaven tota mena d'acudits respecte d'això. Per exemple: el general Franco tenia el costum de preguntar al seu assistent quina temperatura «teníem avui». I l'assistent: «Trenta y tres grados bajo palio, mi general.» Pla no era home de grans riallades. En aquella ocasió, tanmateix, va riure de gust. La conversa va derivar cap a la confessió. Josep Pla volia saber de què es confessava la gent. I jo li vaig explicar, sense necessitat de rumiar-ho gaire, que es confessaven dels pecats que no havien comès. I era ben cert. «No robo, no mato, no faig mal a ningú...» I vostè, què els diu?, em preguntà. Em limito a dir: «I què més?» Això –em digué Pla amb una certa vehemència– i què més? Doncs miri –jo que li dic– no gaire res més. Simplement, «he deixat d'anar a missa algun diumenge». Però quan deixen d'anar-hi sempre sol ser per algun motiu de pes. O sigui, que tampoc no és pecat. O si han tingut mals pensaments, no hi han consentit. I si hi han consentit –li vaig dir–, ho expressen de manera eufemística: «He pecat contra el sisè manament.» Per tant, vaig concloure, es tracta d'una confessió que, si filéssim prim, no seria, en la majoria dels casos, vàlida. I el mateix cal dir de l'absolució. En rigor, el que jo hauria de dir és: «Jo t'absolc dels pecats que no has fet, en el nom del Pare, del Fill, i de l'Esperit Sant.» Amén, va contestar Josep Pla. I ho vam deixar córrer.

El que no vaig deixar córrer va ser el seu consell de llegir Pascal i de tenir per amic Montaigne. La visió que té Pascal de l'home es podria resumir dient que l'home no és ni àngel ni bèstia; però, sempre que s'entossudeix a fer l'àngel, fa la bèstia. No cal esperar grans coses, atès que l'home és tan dèbil com ho pugui ser un jonc, però això sí: és un jonc que pensa. I si s'aconsegueix que pensi, aleshores hi ha esperances de millorament. I d'això es tracta. Montaigne té avui un deixeble molt fidel: André Compte-Sponville. Aquest filòsof francès és partidari de l'humanisme pràctic, que, a diferència del teòric, valora sobretot els resultats. No és pròpiament una creença, sinó una voluntat. No una religió, sinó una moral. Creure en l'home? Pregunta retòrica, que Jesús no es planteja mai. L'home no és Déu. No hi ha cap necessitat de creure en l'home per desitjar el seu bé. El bé individual i el social, el bé de la humanitat. L'amor al proïsme no pressuposa que les persones siguin bones sinó al revés: que sense amor és del tot impensable que arribin a ser bones. Humanisme pràctic.