Dictadura constitucional

L'abdicació de sa majestat ha obert a Espanya un debat interessant. A la plaça del Sol de Madrid s'han aplegat els qui demanen el dret a decidir. A bona hora, però benvinguts. Allà hi ha els discrepants de l'ordeno y mando. Els qui creuen que una decisió d'aquesta envergadura s'hauria de prendre amb un nou aval més democràtic. No parlen de “segona transició”? La primera es va votar en referèndum. Per què no la segona? Allà, doncs, hi ha demòcrates. Demòcrates que no es resignen a votar exclusivament representants. Què hi ha en front? Els partidaris de no moure res i de les eleccions cada quatre anys. L'establishment, que en deien abans. Els qui creuen que els catalans no tenen dret a decidir. Els partidaris del deure d'obeir. Els de la dictadura constitucional. Per què dictadura? Perquè exigeix per als grans canvis majories enormes i tortuosos camins de reforma legal. Imaginem per un moment, només per un moment, que les opcions partidàries de la república guanyessin unes eleccions amb el 55 per cent. No podrien iniciar cap reforma constitucional, que exigeix, dura lex, que les dues terceres parts del Congrés i el Senat votin un canvi que afecti el moll de l'os de l'Estat. Això vol dir que, ni que en una consulta no vinculant guanyés la república, la dictadura constitucional la frenaria. I podria passar també que durant cent anys els republicans, majoritaris socialment, haguessin de suportar la imposició monàrquica de la minoria. Com se'n diu, d'això? Blindatge antidemocràtic.