Cau el front social

Contra la intenció “nacional” dels partits que entenen que Catalunya té dret a decidir, el PSC havia oposat fins ara “la causa social”. Aquest ha estat el discurs recurrent i obsessiu de Pere Navarro. També el del PP, segons com i per cert. És allò de “les coses que realment interessen els ciutadans” o allò altre de “fer front a la crisi i als privilegis estructurals que la provoquen”. I deixar-se de gaites que els ensordeixen. Que els dirigents del Partit Popular afirmin que hi ha “altres problemes prioritaris” fa riure, perquè ells en són un, de problema. I ben prioritari. Que els dirigents oficials del PSC s'apuntin a la causa social en exclusiva era més difícil de rebatre. Fins ara. Perquè la sinceritat de la intenció ha quedat en evidència a la primera gran oportunitat: l'abdicació del rei. Una oportunitat que ha lligat el PSOE amb el PP, i el PSC, de nou amb tots dos. No és “social” anar contra l'stablishment? No és “social” apel·lar a la necessitat de poder obrir la segona transició amb un referèndum, com es va obrir la primera? Els valors republicans són una causa social. Per reivindicar-los, s'han alçat, revoltosos, les Joventuts Socialistes i alguns dirigents territorials del PSOE. I contra aquesta aspiració, “social”, s'han aixecat encara amb més contundència Alfredo Pérez Rubalcaba i Susana Díaz. L'avui i el demà. Els socialistes cada vegada tenen més difícil reivindicar que són una alternativa creïble. Són sistema sobrat i ordre desbocat. Què té tot això de social?