Segona transició i tercera via
Analistes carregats d'èpica, d'ingenuïtat, precipitació o intenció s'han afanyat a proclamar el naixement de la “segona transició” en el mateix moment en què Joan Carles I ha anunciat la intenció d'abdicar. Afirmen que les estructures de l'Estat espanyol, molt tocades davant la part més sensible de l'opinió pública, necessiten una “regeneració”. I que la voluntat de l'encara actual monarca ha estat precisament aquesta: fer renàixer la institució monàrquica amb un gest sense precedents. N'hi ha, per tant, que n'han tret conclusions atropellades. La renúncia de Joan Carles, diuen, seria només la primera baula en una cadena de reformes que l'hauran de seguir de manera inexorable. Al Consell General del Poder Judicial, al Tribunal Constitucional, a la Fiscalia, a tota l'administració de Justícia, als partits polítics, al Parlament espanyol, fins i tot a la banca i als col·legis professionals. Especular és gratis. I sovint debades.
Ha estat la mateixa Casa del rei la que, en un comunicat oficial, ha desmentit tant de voluntarisme i tanta temeritat. La Zarzuela ha tret importància a la transcendència del gest i ha anunciat que el recanvi del titular no comportarà “cap canvi”. Almenys en els gestos, la realitat els ha donat tota la raó. El primer acte que han presidit rei ixent i rei entrant després de l'anunci de l'abdicació els ha fet aparèixer mudats amb el medaller de les grans gales militars. Pare i fill amb gorra de plat com a màxims caps de tots els exèrcits. Una metàfora carregada del sentit habitual. En el segon, aquesta vegada sol, l'imminent Felip VI ha fet tota una exhibició de fe cega en “la nació espanyola”, a la qual reconeix, això sí i de passada, com el seu pare, el caràcter “divers”. Potser aquests gestos són necessaris. Tan necessaris com van ser per a Joan Carles I jurar els principis del Movimiento i les lleis fonamentals del regne, vetllar el general difunt o dedicar grans elogis a les Corts franquistes. Potser, doncs, són necessaris per després impulsar canvis d'actitud i grans reformes. Però aquesta és una conclusió temerària.
És molt més raonable pensar que Joan Carles I, que pateix cada vegada més una salut molt deteriorada per a l'edat que suporta, ha decidit fer un pas necessari amb la intenció exclusiva que la institució que encarnen ell i el seu fill perduri, que és l'obligació prioritària de qualsevol monarca. El recanvi es veu lògic només amb una ullada als incidents que ha protagonitzat el monarca en els darrers anys i la imminència de la publicació de la instrucció del cas Nóos, que ha portat de corcoll, no només els ducs de Palma, sinó tota la família reial. És possible també que la coronació de Felip VI busqui un relleu més solvent per afrontar “el desafiament sobiranista català”. Però ningú no sap ara com ara si això és bo o és dolent. Bo o dolent per als catalans, no cal dir-ho.
El terme, doncs, “segona transició” és exagerat. Els de la “segona transició”, en realitat, són els entusiastes que s'han aplegat a la plaça del Sol de Madrid per reivindicar la república i demanar una consulta que la vehiculi amb ordre constitucional. Paradoxalment, l'abdicació exprés que acaben de perpetrar el PSOE i el PP, concretada en una llei orgànica prima com un cartílag, és la garantia que això, aquesta “segona transició”, no serà. Encara és més temerari lligar el concepte “tercera via” amb “segona transició”. És veritat que cada dia hi ha més rumors, en sectors empresarials i financers, que apunten a una “solució” per a Catalunya. Aquesta proposta inclouria una fiscalitat singular però sense arribar al concert basc, el blindatge de les competències de llengua i cultura, una incisiva i suau reforma constitucional en forma d'addicional que reconeixeria la singularitat catalana i fins i tot la possibilitat de convocar una consulta amb tots aquests punts. Però aquesta “tercera via” no depèn de la “segona transició”, sinó de la voluntat de Mariano Rajoy, que fins ara es limita a caçar mosques i que se la mira amb una mandra còsmica