La guerra

“Als veterans de la guerra no els agrada que els anomenin herois, saben que els únics herois de veritat són els que no tornen del camp de batalla”, li sentim a dir a un dels personatges de Banderes dels nostres pares, el film de Clint Eastwood. Al cap de setanta anys del desembarcament de Normandia, ara sabem que alguns d'aquells suposats herois que després van desfilar pels carrers de Nova York sota la victoriosa pluja de confeti, van deixar rere seu un rastre de violacions comeses contra la població femenina dels pobles francesos que venien a alliberar de la bota nazi. Aquest és el mal del soldat en combat, fins i tot si sou del mateix bàndol té la temptació de pensar que tu i els teus béns sou la seva recompensa.

La commemoració de la batalla que va donar pas a la fi de l'última gran guerra entre les nacions del món –i que els aliats van tenir la barra d'iniciar amb la lectura poètica dels versos de Verlaine– porta aparellada la revisió d'alguns mites caiguts. Per exemple, que els Estats Units van precipitar el llançament de les dues bombes atòmiques sabent perfectament que la rendició del Japó estava en marxa i que els alemanys no tenien marge suficient per desenvolupar el seu artefacte. Al cap de setanta anys, sabem també que als soldats desembarcats amb l'uniforme de les barres i les estrelles se'ls inculcava la imatge que les noies franceses eren fàcils i disponibles. El retorn a casa és el premi dels vencedors però no tots els que ho aconsegueixen s'ho mereixien. “Matarem tots els alemanys que podrem i ens guanyarem el dret de tornar a casa”, diu un altre personatge cinematogràfic, en aquest cas del film Salvar al soldat Ryan, de Steven Spielberg. I el capità interpretat per Tom Hanks li replica: “Jo només sé que, cada cop que mato, em sento més lluny de casa.”

Aquests dies d'efemèrides i d'homenatges als caiguts, les platges de Normandia apareixen retratades com el camp de batalla més cruel, perquè passarà el temps i damunt la sorra no hi creixeran mai ni l'herba ni les flors, que sempre pacifiquen els paisatges de les batalles i amanseixen el record amarg de la sang vessada. L'escenari ideal per recordar les paraules del duc de Wellington tot desfilant entre els cadàvers de la desfeta de l'exèrcit napoleònic vençut a les planúries de Waterloo: “El més semblant a una batalla perduda, el més trist, és una batalla guanyada.”