Toca parlar del rei

Avui li toca parlar del rei –em diu, ben convençut, un lector amic.

Del rei? Potser sí. Acaba de fer el que no fan mai els polítics espanyols: dimitir, plegar, abdicar. Però, miri, és un cas ben especial perquè la seva dimissió té trampa en forma de príncep hereu, com ja deu saber. De manera que en plega un i comença l'altre. Tot queda entre família.

–Entesos. I del príncep, del que serà nou rei? No me n'ha de dir res?

Li puc dir que és molt alt, que sembla prou preparat, que va saber imposar-se als costums reials a l'hora de casar-se, que parla força bé el català, que... Si he de destacar alguna cosa del príncep Felip, li recordaria que va saber dir que Catalunya serà el que vulguin els catalans, cosa que no ha dit pas tothom fins ara i que em sembla rellevant si tenim en compte que li tocarà moderar el debat sobre el procés sobiranista.

–No sigui ingenu ara vostè. Els reis no intervenen en aquestes coses.

O potser sí. Caldrà esperar per saber què fa i com es planteja la seva feina.

Estic d'acord amb vostè. I res més a dir.

–Però esperi, esperi. Hem d'acceptar un nou rei sense ser consultats? Vol dir que no han de deixar-nos triar entre monarquia i república? Ens hem de continuar cenyint al programa que va dibuixar el dictador per deixar les coses ben lligades?

Li he de dir el que penso? Ho faré, però sàpiga que digui el que digui no té cap importància. Miri, si jo fos l'hereu de la corona –i és evident que no ho sóc– em deixaria nomenar rei però exigiria que es convoqués immediatament un referèndum vinculant sobre la qüestió. Vostè sap com viuria tranquil fent la feina de rei si és que la tenia explícitament confiada pel poble sobirà?

–I si sortís que no el volen?

Doncs tan amics. No seria pas el primer cas, ni l'últim. La democràcia s'ha d'acceptar amb totes les conseqüències. Estic segur que podria trobar una altra feina per tirar la família endavant. Perquè, entengui'm bé, a Europa ja s'ha acabat el temps de les dictadures. I mantenir-se en un càrrec polític contra la voluntat del poble és un acte dictatorial. Que, per cert, té poques possibilitats de mantenir-se en el temps. Val més saber ben aviat quina peça tenim al teler i actuar en conseqüència.

–El veig agosarat. Com que no és rei ni en pensa ser.

Naturalment. Ja li he dit que no tenia cap importància el que jo pensés. Ara, també li he de dir que el referèndum el podria molt ben guanyar el rei Felip. A la gent li agrada que es valori el seu criteri, que se la consulti. Només de convocar-lo per iniciativa pròpia ja en tindria mig tros de guanyat.

–Pensi també en les alternatives: qui seria president? Digui un nom, digui un nom...

Penso, penso noms i, la veritat, no sabria pas a qui triar.