Opinió

opinió

Xaloc

“Lle­vant, xaloc i mig­jorn, lle­beig, ponent i mes­tral, tra­mun­tana i gre­gal...”, canta Maria del Mar Bonet a Jota mari­nera. Per la seva part Rai­mon, amb lle­tra d'Ausiàs March, canta “Veles i vents han mos desigs com­plir, faent camins dub­to­sos per la mar, mes­tre i ponent d'ells veig armar, xaloc, lle­vant los deuen sub­ve­nir...”

En aques­tes dues cançons que ja for­men part del patri­moni comú català, s'hi rela­ci­ona la paraula xaloc com un dels vents que gover­nen el Medi­ter­rani. La Bonet encara insis­teix: “Una dona mari­nera sem­pre mira d'on ve el vent...”, perquè els flu­xos d'aire con­di­ci­o­nen el mar, i també el tarannà de les per­so­nes que viuen a l'aire lliure, i saben conèixer la influència que pot tenir un vent sobre els esde­ve­ni­ments. El xaloc és un vent calent, que ve del sud i que a vega­des porta sorra del desert. Per dir que aques­tes deno­mi­na­ci­ons sem­pre ens han evo­cat esce­nes memo­ra­bles o temi­bles, quan un dels vents bufa sobre el mar o sobre la terra. Així són una font de la poe­sia i de la cançó, i dels moments sublims pas­sats prop de les ones, al mig del camp o en els cims de les mun­ta­nyes.

Però cal tocar de peus a terra, perquè la Dipu­tació de Girona va aga­far l'acròstic “Xaloc” (Xarxa local) per eti­que­tar el seu ser­vei de recap­tació de tri­buts. Una apro­pi­ació de nom que no sem­bla rao­na­ble, perquè es fa ser­vir una evo­cació pròpia de la poe­sia, de la cançó i de l'aire lliure per una funció tan pro­saica com és la de recap­tar impos­tos, ins­pec­ci­o­nar-los, aixe­car actes i per­se­guir la moro­si­tat. Les altres dipu­ta­ci­ons cata­la­nes no han fet el mateix, tot i tenir aquest ser­vei. És bar­re­jar sen­tits i sen­ti­ments esti­mats amb una feina que no res­pira cap mena de poe­sia i que és fei­xuga en si mateixa.

Tant que es parla ara d'aju­dar l'eco­no­mia, i les empre­ses estan sot­me­ses al rigor de qua­tre ser­veis d'ins­pecció fis­cal: el de l'Estat, el de la Gene­ra­li­tat, el de la Dipu­tació i el dels ajun­ta­ments. Tots amb equips espe­ci­a­lit­zats, qua­dres direc­tius, ins­pec­tors i els seus ser­veis de valo­ra­ci­ons cada vegada amb més mit­jans i per­so­nal, dis­po­sats a no dei­xar-ne pas­sar una, dins les com­petències que els ator­guen les lleis. Recor­dem Fran­cesc Fer­rer, quan era pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç i deia: “L'empresa és la gran mame­lla que aguanta tota l'eco­no­mia.”

Aguanta l'eco­no­mia i no la dei­xen en pau, sot­mesa a una infi­ni­tat de tràmits legals, de decla­ra­ci­ons, de liqui­da­ci­ons i amb la incer­tesa que mal­grat posar tot l'interès a fer les coses el millor pos­si­ble, sem­pre li pot caure un cla­te­llot d'on menys s'espera. Si no hi podem fer més, com a mínim que no s'uti­litzi “xaloc”, que mal­ba­rata un feno­men natu­ral i una evo­cació poètica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.