Els traïdors

La dimissió de Pere Navarro ha estat una fugida amarga. L'encara, per dos dies, primer secretari del PSC ha tingut paraules grosses i públiques contra els “crítics” –els discrepants, per entendre'ns– i retrets privats contra “els traïdors” que l'han qüestionat després de les darreres eleccions europees. Qui són aquests traïdors? Una pila. Jaume Collboni, per exemple, antic company de viatge a enlloc, que ha decidit que l'alcaldia de Barcelona és una quimera si el seu partit manté el deure d'obeir. O Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, primera corona, que aspira a succeir-lo i, per tant, li ha estès ponts d'argent aspre. O Juli Fernández, líder del PSC de Girona, que, si Navarro dura una mica més, s'hauria quedat jugant al dòmino amb l'apuntador. O Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona, que ha arribat a la conclusió que una cosa és Barcelona World i una altra, PSOE World. O... O tothom. Perquè Navarro no ha entès un valor suprem en política. Tothom et riu les gràcies i tothom també esmola ganivets quan arriben les desgràcies. Navarro també havia menystingut una altra veritat. Artur Mas va entendre fa un any i mig que no podia anar contra la força de la gravetat, que s'havia fet independentista. Navarro no ha acabat d'entendre mai que l'unionisme a Catalunya té uns altres referents molt més sòlids que el PSC. I que el PSOE el portava a la ruïna. No hi ha res pitjor que l'abraçada del paracaigudista que cau en picat. Traïdors o espavilats? Ai, aquest nostre món...