La gran sorpresa
Sobre Felip de Borbó hi ha dos tipus de persones: els que esperen que ho acabi resolent tot i els que ens costa d'entendre que els seus partidaris n'arribin a esperar tant. Generalment, ni uns ni altres no som monàrquics, però, de moment, sembla que els primers tenen més possibilitats d'imposar el seu punt de vista perquè estan força més ben situats al govern, als mitjans de comunicació, a l'escalafó social i a l'exèrcit. De ben situats ho estan tant, que, si no fos que sovint ens expliquen que defensen Felip de Borbó perquè tenen sentit d'estat, aquells que ens costa d'entendre que n'arribin a esperar tant pensaríem que el que té sentit per a ells és sobretot defensar els seus interessos. De moment, en tot cas, el que és segur és que han tingut i que continuen tenint la paella pel mànec. I alguns dels seus pares –no els de tots ells, és clar– ja van tenir-la en els anys modèlics de la Transició. Va sortir-los bé, llavors. Quins temps aquells! Tots anàvem junts i tots volíem exactament les mateixes coses! Però tots, absolutament tots. És per això que ara ens diuen que ens va sortir tan bé a tots plegats i que, de tan bé com ens va sortir, hauríem de tornar a provar-ho. Aquestes coses a Espanya, vull dir això de posar-nos tots d'acord i empènyer junts, passen molt de tant en tant. Les tres últimes vegades, exactament cada trenta-nou anys. La primera, el 1936. Alguns van necessitar tres anys de guerra per deixar-ho córrer o per pujar al carro. La segona, l'any 1975, amb la mort d'un dictador. La tercera, ara, amb un rei que no és mort, però que aguanta menys que la Constitució d'aquella segona vegada. Per sort, però aquest rei va tenir un fill. (La Constitució, com que va camí de ser eterna, de moment sembla que en fa prou fent de tant en tant algun lifting). I com que els testos retiren a les olles, ara els partidaris del nou rei diuen que Felip de Borbó també ens acabarà sorprenent. No sabem com, ni quan. Però sembla que serà aviat. I perquè no en dubtem ens recorden tot el que va fer el seu pare. Eren uns anys difícils: sortíem del franquisme i de trenta-nou anys de dictadura, però el pare d'aquest nou rei va sorprendre'ns deixant-nos votar i posant-se al costat del poble el dia que uns militars van rebel·lar-se. Perquè nosaltres som el poble, sí, però les sorpreses les porten els reis. Cada sis de gener, com ja saben. Cada trenta-nou anys, tal com anem aprenent. Esperem, doncs, atentament. Amb emoció. Amb intranquil·litat. Amb neguit. Què decidirà aquest nou rei? Què ens dirà que hem de fer? I quan i com ho farem? Entre tots. Quin misteri! Sorpresa.
