La censura que torna

Fa uns dies, alguns col·laboradors de la revista satírica El Jueves es van acomiadar voluntàriament de la publicació com a protesta per un acte de censura comès per l'empresa propietària del setmanari. La censura va consistir a retirar de la circulació els exemplars amb una portada en què apareixia l'encara rei Joan Carles cenyint la corona al seu fill Felip. Només que la corona estava plena de brutícia, cosa que no va agradar als amos d'El Jueves, una revista que, tot sigui dit, sempre s'ha caracteritzat per les seves portades, plenes d'irònica mala llet. Fa anys, vaig entrevistar diversos humoristes del setmanari, per desgràcia alguns d'ells ja desapareguts (Perich, Ivà, Gin), i tots em van destacar la llibertat amb què podien fer la seva feina, malgrat que alguna vegada això els hagués ocasionat petits maldecaps puntuals. Estranya força, doncs, el determini dels propietaris de la revista de treure de circulació una portada que es prenia a conya l'abdicació del rei, quan estem tips de veure per televisió, i darrerament sobre els escenaris, l'actor Toni Albà com a grotesca caricatura vivent del rei Joan Carles en la fesomia, els gestos i la veu. Això em porta a la memòria que en els primers anys d'aquest periòdic, quan encara era Punt Diari i els articles encara s'escrivien a màquina, un director em va censurar una tira d'en Sísif perquè hi apareixia un personatge que deia una cosa així com “Tinc per costum encapçalar llistes de lladres”. Era època d'eleccions, i el director va argumentar que, en veure el personatge, tothom pensaria en un conegut polític, aleshores en actiu. Evidentment, el físic de ninot que jo havia dibuixat no s'assemblava gens al del polític en qüestió, però aquest detall no es va tenir en compte. Estic segur que si la tira censurada es publiqués avui mateix, determinar quin polític es podria relacionar amb l'encapçalador de llistes de lladres seria una feina absolutament esgotadora: són tants, els imputats en casos de corrupció!

Durant el franquisme, la llibertat d'expressió feia anar de bòlit els mitjans informatius perquè, abans de publicar un escrit, havia de passar l'obligatòria censura prèvia, i després de la llei de premsa del ministre Fraga, per les sancions que els podien caure al damunt un cop publicat. És que l'antic mal encara cueja, com una fatídica inèrcia d'aquells negres temps?