Pizza i família

Les famílies es cohesionen al voltant de la taula. Aquesta és la teoria i continua sent una veritat fonamental, però en la pràctica els dinars i els sopars cada vegada són més un tràmit, cadascú va a la seva, menja com i quan vol una vianda feta de qualsevol manera. Ens quedaríem esgarrifats si tinguéssim unes càmeres ocultes que ens permetessin observar la realitat dels àpats familiars. Hi ha cases en què asseure's junts a taula és una raresa. I d'altres en què es menja enmig d'un mutisme total perquè només se sent el televisor.

Al costat de la gloriosa cuina familiar italiana, la pizza és una alternativa simple i econòmica per menjar fora de casa. Avui pots menjar una pizza a qualsevol lloc del món, sí, però a Itàlia continua essent, a més a més d'un bon recurs individual, un poderós reclam familiar. Són estampes típiques de cap de setmana les famílies que van a sopar plegades sense haver de rascar-se gaire la butxaca. Demanen una pizza per barba i poca cosa més, que la pizza ja omple prou. És un bon pretext per passar una bona estona i fer vida de família entre mos i mos. Coincideixen sovint tres generacions, amb els avis fent un paper patriarcal i també crematístic (la tradició diu que, si s'ho pot permetre, paga la nonna, l'àvia). Segurament per això hi ha tants restaurants i trattories de preu assequible per tot Itàlia.

Jo no veig aquí que anar a sopar amb els fills fora de casa sigui una prolongació tan natural de la vida familiar. Quan dic aquí em refereixo a Catalunya. La paella dels valencians, en canvi, compleix la mateixa funció d'aplegar pares, fills i néts cada cap de setmana a casa o a la caseta, al restaurant o a la torre d'un amics. Perpetua uns senzills rituals domèstics que afavoreixen extraordinàriament els lligams familiars i els d'amistat. Perquè a València molt més que a Catalunya, la paella crea vincles, és un pal de paller de la societat.