Duran, amb perspectiva

Alguns mitjans de referència digital a Madrid no es cansen de dir allò que la premsa de paper d'allà també només insinua. Hi ha sectors econòmics i financers importants, decisius, de Madrid i Barcelona, que han designat Josep Antoni Duran i Lleida l'esperança blanca per liderar una alternativa “més moderada” que competeixi en un futur immediat –en un futur d'eleccions amb caràcter plebiscitari– amb Artur Mas i Oriol Junqueras. Duran els és Cambó reencarnat. La gent catalana d'ordre amb qui es pot parlar. La barretina útil. Ells obliden que Cambó, després de finançar part de la revolta de la tríada militar, va morir a l'exili. Duran, no. No ho oblida, vull dir. Artur Mas li ha estat lleial. Fins a la consulta, que és com han quedat. Ell, poc o molt, fins ara també. Amb rampells com el que ha aflorat aquests dies. El lector intel·ligent es preguntarà per què la punteta de dimissió del secretari general de CiU es va publicar a El Periódico i no pas a La Vanguardia, El Matí de Duran. No parlaven de lleialtats? Josep Antoni Duran i Lleida sap que al vesper espanyol, a Madrid i a Barcelona, pot quedar cosit a mossegades. Per això encara no ha pres la decisió, no ha fet el pas que li demanen. Per això i perquè aquest pas demana també una alternativa, una proposta que només pot concretar Mariano Rajoy. I Rajoy no cedeix ni un tros. No parlaven de lleialtats? Li serà tan lleial, Rajoy a Duran, com li ha estat Mas? I encara més després d'un més que magre i previsible resultat electoral...