Captant amb cotxet

Deu tenir més de vint anys. Vesteix a l'europea –texans, camisa, vambes– però diria que porta alguna cosa de color, potser un gorro, que li confereix un aire lleugerament africà. La veritat és que no m'hi he acabat de fixar. Això sí, es negre, negre. Ha trucat a la porta a primera hora de la tarda i m'ha demanat ajuda. He entès que ha de comprar una bombona de butà per fer el menjar de la seva filla. Si més no, de butà sí que n'ha parlat. La veu no és prou clara a través de l'intèrfon. Baixo.

Em sorprèn que vingui a captar amb un cotxet de criatura en el que porta una vaileta de menys d'un any, ben desperta, que em mira somrient amb els ulls ben oberts, interessats en tot el que té al davant. Cara a cara em torna a explicar el problema. Sí, ara necessita una bombona de butà. És de Gàmbia. Busca feina on sigui, però no en troba de moment. S'expressa rudimentàriament en català i castellà. Es fa entendre. Li faig observar que no és gaire normal anar per les cases a demanar amb la criatura. De fet, en el meu pensament li retrec que, d'alguna manera, exploti la nena. “Sap què passa? –em diu– Que si vaig sol molta gent té por que sigui un lladre i llavors no m'obren. En canvi, quan veuen que duc la nena, ja entenen que no ho sóc.” És una raó, certament.

Ja iniciada la conversa, no té inconvenient a explicar-me que va a classes de català i m'ensenya una llibreta, un bloc de fulls quadriculats, amb els exercicis que li fan fer.

De passada, em mostra diverses còpies del seu currículum que reparteix per si la sort se li gira de cara. El fet que les dugui a la llibreta dels deures em fa pensar que li han ensenyat a fer-lo els professors de català. Com que sé que no li podré donar feina, no n'agafo cap, però tinc temps de llegir que és agricultor. Mala feina per demanar a ciutat, penso. Però no se sap mai. Potser un jardiner li pot oferir algun jornal. Li passo unes monedes i les agraeix somrient. Li pregunto a la nena com es diu i el pare m'ho diu però el nom no em queda. La nena s'emporta el meu somriure carrer avall. Ell s'embutxaca les monedes que li he donat mentre condueix el cotxet per la vorera. La vida és difícil.

No sé si el tornaré a veure mai més, però per alguna cosa tinc el convenciment que aquell jove ha vingut a Girona per quedar-s'hi, que ben aviat la nena anirà a l'escola pública i que hi farà amics per jugar i per aprendre a viure junts. Avui el pare necessitava un cop de mà i segur que demà també. Però trobarà una mala feina, es guanyarà el pa per a la seva taula i tirarà endavant la família. Malgrat el mal moment que passa m'ha inspirat confiança. Ha arribat fins aquí encalçant una quimera. Ha fet el més difícil, el més perillós. Ara ja li toca una mica de sort. I ho sap ell també.