Continuïtat i ruptura
És un lloc comú. Els anglosaxons no són partidaris de grans revolucions. La política evoluciona a partir del canvi progressiu. S'aprofita el que és vàlid del passat i es reforma, completant, modificant o eliminant el que queda obsolet, el que ja no val. Tant és així que la Gran Bretanya no té constitució escrita, la tradició i el consens substitueixen un acord que en altres estats és motiu de debat, en ocasions molt viu, quant a la seva interpretació, permanència, modificació o substitució. Espanya és a les antípodes d'aquesta pràctica política. De les set constitucions que hem tingut des de 1812, primera constitució lliberal després de l'absolutisme de l'antic règim, només l'actual ha estat esmenada un cop, però per petició externa; totes les altres s'han derogat directament sense cap esmena.
França ha encarat sempre el canvi polític des de la immobilitat seguida de la revolució. Quan aquella esdevé insostenible es canvia començant des de l'origen i canviant-ho tot. Deia Alexis de Tocqueville que la Revolució Francesa de 1789 era innecessària perquè la monarquia borbònica ja havia acordat fer les reformes que van mobilitzar la revolució. És una afirmació exagerada però no exempta de veritat. França en els darrers 225 anys ha tingut dues monarquies, un consolat, dos imperis i cinc repúbliques... i tres revolucions.
Es planteja ara a Espanya un debat sobre si el canvi de monarca ha de portar a un debat sobre la forma d'estat, monarquia o república, i s'entra fins al fons de la qüestió demanant la revisió del pacte constitucional de final dels setanta. Mirat des de la perspectiva espanyola i amb l'òptica anglosaxona, Joan Carles I és un rei que ha deixat el país molt millor de com el va rebre. La raó està en la ciutadania però el fet és innegable. Alfons XIII no va respectar la democràcia i va ser més un militar que un cap d'estat; Maria Cristina, regent prudent, va ser un pont d'estabilitat entre pare i fill; Alfons XII va ser tan breu que no va deixar llegat; Amadeu no va ser més que un estranger de pas; Isabel II representa la corrupció i la venalitat portada a tots els nivells de l'estat; Ferran VII va trair reiteradament el poble, la seva dinastia, el seu pare i fins i tot a si mateix; Carles IV va ser irrellevant i davant Napoleó simplement es va rendir sense política alternativa, la guerra que se'n va derivar ha estat, amb la del 36/39, la que més destrucció moral, ètica i econòmica ha portat a Espanya. Hem d'arribar a Carles III i millor al seu germà Ferran VI per trobar un rei que tingués una política digna, modernitzadora, equilibrada i independent en servei del país. Per tant, amb òptica anglosaxona i perspectiva espanyola hauríem de concloure que malgrat errors i mancances hem de conservar i reformar més que buscar un canvi radical, el balanç del seu regnat ha estat positiu.
Des de la perspectiva francesa podrien els espanyols optar per no fer cap canvi i deixar-ho tot igual perquè no es donen les circumstàncies i raons per fer una revolució malgrat que una part encara minoritària de la ciutadania ho desitgi. El que sí que sembla evident és que si no es fa cap reforma d'aquí a pocs anys s'arribarà a una situació en què no serà possible la continuïtat i ens veurem abocats a canvis radicals des de la revolució o des de la refundació.
Amb perspectiva catalana sembla lògic prioritzar la continuïtat de la negociació amb l'Estat per arribar a un nou encaix de Catalunya i Espanya o a la independència si aquesta solució no és possible o convenient. Si això és així no caldria entrar en un debat que podria ser irrellevant per Catalunya perquè li acabés sent aliè. Sense cap dubte les coses poden estar relacionades i la forma i estructura de l'estat fer més fàcil o difícil aquest nou encaix. És per això que cal, per part catalana, una certa distància per observar l'evolució del fets en els quals voler intervenir és ara una antinòmia respecte de la pròpia posició: o es manté la voluntat ferma de negociació o s'abandona aquesta i es participa en la reforma de l'Estat. No es pot fer simultàniament una cosa i la contrària.
La pregunta rellevant és si el nou encaix de Catalunya i Espanya, eventualment fins a la independència, és més fàcil amb l'actual monarquia constitucional espanyola o amb una nova república que si ara es fundés no seria possiblement menys centralista que l'actual constitució perquè és aquesta ara per ara la voluntat majoritària del poble espanyol.
