El PSC i el país normal

La lamentable situació que viu el PSC, especialment després que el búnquer en què s'ha convertit Nicaragua hagi tancat la porta a l'última opció de mínim consens que podia representar Núria Parlon, genera multitud d'hipòtesis sobre els motius que han provocat la desintegració d'un partit tan sòlid i important. És cert que la socialdemocràcia viu un moment de desorientació general a Europa. I que en el cas espanyol el PSOE també té un greu problema derivat de la seva adscripció a l'statu quo institucional i econòmic, amb el tancament de files en favor de la corona, polítiques neoliberals, etc. Segur que tots aquests factors afecten el PSC. Però qui no vulgui veure en el fet nacional el detonant fa bona la dita que no hi ha més cec que qui no hi vol veure. No em refereixo al debat independentista, sinó al fet que Catalunya tendeix a la normalització. Així, el PSOE, afectat pels factors anteriorment esmentats, perd “quota de mercat” cap a opcions més extremes d'esquerres: IU, Podem o Compromís. Però no és el cas del PSC, que simplement està sent substituït. A Catalunya també ha crescut la desafecció cap a l'esquema tradicional polític, amb la CUP com a millor exponent. Però es manté la necessitat, almenys hores d'ara, d'un gran espai de centre, amb una opció de centredreta nacional que encarna CiU i una altra de centreesquerra socialdemòcrata, que està ocupant ERC davant la insospitada deserció del PSC. El que s'anomena l'esquerra nacional. I la prova és que Iniciativa o la CUP mantenen el seu espai més enllà del creixement d'ERC. La pretensió de la majoria social és fer de Catalunya un país millor però, no ens enganyem, sobretot fer-ne un país normal. I això es tradueix en la imperiosa necessitat de construir projectes polítics des de la centralitat nacional del país. De la qual cosa el PSC fuig a passos agegantats. Legítim! Però que quedi clar que el problema no és el país. Més aviat, el que no és normal en un país normal és el que fa el PSC.