Benvolgut Jaume

Des que sé que has aban­do­nat la vaga de fam tinc el cor més tran­quil. Patia, ja t'ho deus pen­sar, com tanta i tanta gent, per la teva salut, i pen­sava sovint en els de casa teva, la teva família i els teus amics, en com es devien sen­tir veient-te cada dia més dèbil però alhora cada dia més fer­ma­ment con­vençut que havies de seguir amb la teva lluita... Patint per tu i orgu­llo­sos de tu. Qua­ranta dies de vaga de fam, i has ple­gat perquè els met­ges t'han adver­tit que aviat seria massa tard. Si no hagues­sis aban­do­nat la vaga a temps, segu­ra­ment t'hau­ries mort. No vull pen­sar-ho. Perquè saps què passa, Jaume? Doncs que en Bauzà –irra­ci­o­nal, inhumà, sord– no se n'hau­ria sen­tit gens res­pon­sa­ble. Hau­ria dit que la decisió era teva, que vas començar la vaga lliu­re­ment i que la seva política lingüística i edu­ca­tiva no s'atura ni per la vida de ningú. La teva pro­testa és radi­cal, heroica, exem­plar i, si m'ho per­mets, molt bella. Posar en perill la salut i la vida per defen­sar la llen­gua és real­ment con­tun­dent, però és que a les agres­si­ons, les vexa­ci­ons, el des­pres­tigi i els atacs que ha rebut els últims temps la llen­gua cata­lana a les Illes no s'hi pot fer front de cap altra manera: el govern de Bauzà té entre cella i cella que el català des­a­pa­re­gui i les seves mani­o­bres, decrets i expe­di­ents no es poden ano­me­nar amb cap altra paraula que no sigui guerra.

Ara, Jaume, recu­pera't. Des­cansa i menja. Repassa totes les mos­tres de soli­da­ri­tat que has rebut aquests dies: això també t'ali­men­tarà. Sàpigues, només, que la lluita con­ti­nua, que et neces­si­tem fort i que estem amb tu. Que al Prin­ci­pat, al País Valencià i a la Cata­lu­nya del Nord sen­tim en carn pròpia els atacs que rebeu. Perquè la llen­gua és una, i l'intent de silen­ciar-la en alguna de les ter­res on es parla és un intent de silen­ciar-la tota. Una abraçada ben forta per a tu i els teus.