Desigualtat

Encara molta gent, massa, no veu res d'anormal que en una llista de més de 250 personalitats només hi hagi una desena de dones. Aquest és el cas de la relació de fills predilectes i fills adoptius que tenen nomenats els ajuntaments gironins i que va publicar fa uns dies aquest diari, i entre els quals les dones es poden comptar amb els dits de les dues mans. Sembla tan normal que quan es crida l'atenció sobre aquesta gran desproporció més d'un, i també d'una, hi posa cara de pensar que quina importància té, que només és una anècdota sense importància i, fins i tot, una bajanada. Doncs si no té cap importància, per què quan la proporció és a la inversa, després sí que sembla poc usual i crida l'atenció? Què passaria si entre els fills adoptius dels ajuntaments gironins només hi hagués deu homes? O si a la reunió de caps d'Estat i de govern de la UE només hi hagués dos homes? O si entre els líders dels països més rics només hi hagués un home? O si entre els directors de diaris no n'hi hagués cap? O si es confongués amb la secretària l'única dona directiva en una reunió de directius d'empreses? Això passa, però com que és a la inversa, o sigui que la part poc representada és la femenina, no se li dóna importància. Per més que ens ho creiem i defensem, això de la igualtat entre sexes encara està a anys llum i no serveix buscar excuses per justificar-se. No és veritat que no hi hagi dones dignes de ser nomenades filles adoptives del seu poble, com tampoc no és veritat que no n'hi hagi amb un currículum prou destacat per poder donar nom a un carrer o que puguin ocupar càrrecs tan bé com qualsevol home o millor. Però ens hem acostumat tant a l'absència de la dona en determinats àmbits, que passa totalment desapercebuda. Potser sí que l'única solució és la discriminació, però la discriminació positiva.