Un bon rei?

Ahir va abdicar formalment Joan Carles I. La seva retirada ha estat apressada i inquietant. Els dos partits hegemònics a Espanya i les institucions de l'Estat s'han afanyat a tancar la qüestió per evitar encarar-se a un moment molt menys propici. A un moment en què una nova aritmètica parlamentària dificultaria el tràmit i reivindicaria amb més insistència el dret a decidir contra el deure d'obeir. Crida igualment l'atenció la urgència per aprovar una llei orgànica de pur tràmit que lligués el PSOE al PP i que evités el debat que ara es farà inevitable: l'estatus del monarca en retirada. Segurament en aquest aspecte els populars es quedaran sols perquè, segons quines votacions, en lloc de pinces s'han de fer amb tenalles al nas. Dit tot això, ara és l'hora dels balanços. Ha estat Joan Carles I un bon monarca? Apamant-ne els antecedents i què és Espanya, segurament sí. Però n'hi ha que han magnificat i ensucrat tant els seus mèrits que esmussen les dents més resistents. Joan Carles I ha estat el rei que Franco va triar a dit, mai ha qüestionat ni la dictadura ni el dictador que el va designar, va fer un paper galdós en el 23-F, potser el va afavorir de manera involuntària, va facilitar la involució autonòmica, ha acumulat una fortuna que caldria aclarir i ha viscut passions tumultuoses. I tot això, és cert, dins una estabilitat i una discreció que cal agrair. Malgrat que al final hagi acabat a trompades amb els periodistes. La història ha de començar a jutjar-les. Les trompades.