Felip IV, V i VI
Felip IV va mutilar Catalunya després d'una guerra en què Catalunya li va plantar cara amb l'ajuda de França. Felip V va assolar Catalunya i li va arrancar constitucions i privilegis després d'una guerra en què Catalunya li va plantar cara amb l'ajuda d'Anglaterra. Felip VI ha estrenat regnat i sembla que Catalunya també li vol plantar cara. Amb l'ajuda d'ella mateixa. Aquesta vegada serà més difícil que la venjança sigui tan eficaç. Perquè Felip VI és un rei “constitucional”, perquè els temps han canviat de debò i perquè Espanya –Castella– no s'ho pot permetre. Això sí, de Franciscos de Quevedo, n'hi ha uns quants més, tot i que els d'ara no siguin ni de bon tros tan bons escriptors. Aquesta vegada que Catalunya recuperi territori i llibertats només depèn dels catalans.
Felip VI n'és conscient. El seu pare, Joan Carles I, també. Per això el discurs del rei en l'acte de coronació, amb corona arran de terra, ha estat pretesament conciliador. Un discurs en què hi ha hagut les referències habituals a la “gran nació” que és Espanya, “la unitat i la permanència de l'Estat” i la “fe” en aquests valors tan sagrats. Però també apel·lacions explícites a la “diversitat”, als “ponts d'enteniment” i a la condició porosa d'una Espanya “en què caben tots els sentiments, totes les sensibilitats i totes les formes de sentir-se espanyol”. I fins i tot una referència directa a Salvador Espriu i un breu “moltes gràcies” amb què Felip VI va considerar pagat el deute amb el plurilingüisme ibèric.
Amb tot aquest esforç, que supera lleugerament els que darrerament Joan Carles I havia dedicat a la causa catalana, n'hi ha prou? Ni de bon tros. Amb això els catalans es podrien haver sentit pagats des la mort del general Franco fins a la sentència del Tribunal Constitucional que va liquidar l'Estatut. Els temps i les ambicions han canviat. A tot estirar, ara el nou monarca podria aspirar a induir Mariano Rajoy a la reflexió que tants altres li demanen. Si Rajoy no fos com és. Felip VI és un rei “constitucional”, subjecte a la llei, que li reserva unes funcions específiques. Té un paper limitat en aquesta auca que alguns voldrien tràgica. Ara, també és cert, tibant més la legalitat, que podria haver fet referència a “les nacionalitats” que igualment consagra la Constitució, a la necessitat del diàleg i el respecte mutus i necessaris. Fins i tot podria haver dit una part menys ornamental i fugaç del seu discurs en català. No ho ha fet. I les parets a què el limita la llei encara s'han fet més estretes. Poc més, doncs, se'n pot esperar. Només que els bastons no esdevinguin llances. I gràcies.
També es pot esperar una certa comprensió, un cert suport, d'una part de la societat espanyola. Aquella que ha votat opcions més arriscades en aquestes darreres eleccions europees. Aquella que demana als catalans “quedeu-vos”, però que almenys ha entès que no se'ls pot obligar a fer-ho. La que es va aplegar a la plaça del Sol de Madrid quan va conèixer l'abdicació de Joan Carles I demanant el dret a decidir contra el deure a obeir. La mateixa que dijous passat no va poder exhibir banderes republicanes perquè ha de suportar un govern profundament autoritari que li retalla llibertats. La que ha entès que el PSOE no és alternativa a la resignació sinó que en forma part.
Per acontentar aquesta part de la societat Felip VI va proposar en el seu discurs “una monarquia renovada per a un temps nou”, i va instar a “revitalitzar les institucions i enfortir la cultura democràtica”, i a recuperar-les “per al civisme i la tolerància, l'honestedat i el rigor”. Una “honestedat” i un “rigor” que han abandonat aquestes institucions, també la monarquia, de manera irreversible, per molta dedicació que hi posi el nou rei.
Com en el cas dels catalans, la pregunta és la mateixa: N'hi ha prou amb aquest decàleg de bones intencions enfront d'una realitat tan cucada? Senzillament, no. La majoria dels catalans i els demòcrates espanyols no poden aspirar a la complicitat reial. Només a unir esforços.